Un ceviche de corvina
Fa 1 hora
Mandonguilles de bacallà
Aquesta senzilla recepta està extreta del blog de Xabier Gutierrez. Els ingredients necessaris són els següents, calculats per fer unes quatre racions (de 4 o 5 mandonguilles per cap):
- Mig quilo de bacallà.
- Un parell de cebes.
- 150-200 grams de pa ratllat, farina de galeta o Quelis en pols.
- 4-6 ous (segons la mida).
- Farina blanca.
- Oli
I per la salsa:
- Uns quants pebrot del piquillo (8-10... vosaltres mateixos, en funció de la quantitat de salsa que volgueu obtenir).
- Sal i sucre.
- Oli
Començarem tallant la ceba en brunoise (es a dir, en trossos el més petits possible) i la pocharem (ja sé que no és el terme correcte en català i que hauria de ser escalfar, però no m'agrada com sona aquest) en una paella fins que ens agafi un bonic color daurat. Un cop estigui, l'escorrerem i reservarem.
En un bol, barrejarem el pa ratllat juntament amb els ous, el bacallà prèviament esmicolat o (com va ser en el meu cas ja que ho vaig fer amb lloms) tallat ben fi, i la ceba confitada i escorreguda. Remenarem bé tot el conjunt fins a formar una pasta espesa i amb l'ajut de les mans anirem formant boles de la mida que més ens agradi.
Mentrestant i per fer la salsa, anirem confitant el pebrots del piquillo en una paella amb unes gotes d'oli i una miqueta de sal i sucre, fins que se'ns caramel·litzin. Els retirarem a un got i els passarem per la batedora tot afegint un bon raig d'oli d'oliva verge extra fins que n'obtinguem la textura desitjada.
Per acabar les mandonguilles, les passarem per una mica de farina blanca i les fregirem en una cassola amb abundant oli d'oliva i les anirem retirant a un plat amb paper absorbent per treure l'excés d'oli.
Servirem les mandonguilles en una font i la salsa en un bol per que cadascú es serveixi com li vingui de gust.
Tag :
Receptes
Roxy. Bon Ristorante a l'illa de Lido di Venècia
Ristorante Pizzeria Roxy
Gran Viale, 49/G
Lido di Venezia
Tel. 041 5261250
info@ristoranteroxybar.it
www.ristoranteroxybar.it
Tenia pendent de publicar aquesta entrada des de la tornada de les vacances de Setmana Santa a Venècia. Havia sentit parlar de forma tan negativa a la majoria d'amistats i coneguts dels preus i la qualitat del menjar d'aquesta bonica ciutat italiana, que ja anava predisposat a patir seriosament en aquest aspecte durant aquests dies.
Però de debò, he de dir que qui ho comenta, no deu tenir gaire ull a l'hora d'escollir local, ja que la meva experiència va ser en general força positiva. Crec que si vas amb una mica de compte i t'allunyes el més possible dels restaurants guiris del centre de la ciutat, i no fas experiments amb restaurants "especialitzats" i et cenyeixes a llocs de pasta i pizza casolana, resulta molt difícil menjar malament.
El primer àpat de les vacances el vam gaudir molt a prop de l'hotel que vàrem estar a l'illa de Lido de Venècia, que com ja es feia tard, no vàrem voltar gaire i dels tres o quatre que hi havien per el carrer principal, ens varem decidir per aquest. Ja al entrar, et dones compte de que l'has encertat. L'olor provinent de la cuina i del forn de llenya a on el cuiner preparava les pizzes, ja donava pistes de que no menjaríem pas malament.
El menú del dia tenia un cost de 15 € (servei de taula inclòs, que és un càrrec que et fan a tots els restaurants i que segons quins llocs ho aplicaven en forma de percentatge i d'altres amb un import fix) i no estava gens malament, ni de quantitat ni de qualitat. La petita el va demanar i va menjar de primer un plat de pasta bolonyesa i de segon uns calamars a la romana molt frescos i ben fregits. Jo vaig optar per el calzone que podeu veure a la fotografia i he de dir que és dels millors que he tastat (i d'una mida més que considerable que va fer que fos plat únic).
Acompanyat per una bona cervesa rossa del país.
Tot plegat, no va arribar a 80 € els quatre (crec que menys d'això és força difícil d'aconseguir...). Val a dir que, lògicament, vàrem repetir i vam tornar a sopar al dia següent...
De la resta d'àpats, en general bé, tret d'un d'ells que va succeir un dia que plovia molt i no teniem gaires opcions de voltar i vàrem acabar al restaurant d'un hotel d'aquests de guiris en el que l'olor de fritanga envaeix les teves fosses nasals per no sortir fins a la nit, i l'estómac et queda d'allò més perjudicat... Però, per sort, només va ser un sol àpat...
Gran Viale, 49/G
Lido di Venezia
Tel. 041 5261250
info@ristoranteroxybar.it
www.ristoranteroxybar.it
Tenia pendent de publicar aquesta entrada des de la tornada de les vacances de Setmana Santa a Venècia. Havia sentit parlar de forma tan negativa a la majoria d'amistats i coneguts dels preus i la qualitat del menjar d'aquesta bonica ciutat italiana, que ja anava predisposat a patir seriosament en aquest aspecte durant aquests dies.
Però de debò, he de dir que qui ho comenta, no deu tenir gaire ull a l'hora d'escollir local, ja que la meva experiència va ser en general força positiva. Crec que si vas amb una mica de compte i t'allunyes el més possible dels restaurants guiris del centre de la ciutat, i no fas experiments amb restaurants "especialitzats" i et cenyeixes a llocs de pasta i pizza casolana, resulta molt difícil menjar malament.
El primer àpat de les vacances el vam gaudir molt a prop de l'hotel que vàrem estar a l'illa de Lido de Venècia, que com ja es feia tard, no vàrem voltar gaire i dels tres o quatre que hi havien per el carrer principal, ens varem decidir per aquest. Ja al entrar, et dones compte de que l'has encertat. L'olor provinent de la cuina i del forn de llenya a on el cuiner preparava les pizzes, ja donava pistes de que no menjaríem pas malament.
El menú del dia tenia un cost de 15 € (servei de taula inclòs, que és un càrrec que et fan a tots els restaurants i que segons quins llocs ho aplicaven en forma de percentatge i d'altres amb un import fix) i no estava gens malament, ni de quantitat ni de qualitat. La petita el va demanar i va menjar de primer un plat de pasta bolonyesa i de segon uns calamars a la romana molt frescos i ben fregits. Jo vaig optar per el calzone que podeu veure a la fotografia i he de dir que és dels millors que he tastat (i d'una mida més que considerable que va fer que fos plat únic).
Acompanyat per una bona cervesa rossa del país.
Tot plegat, no va arribar a 80 € els quatre (crec que menys d'això és força difícil d'aconseguir...). Val a dir que, lògicament, vàrem repetir i vam tornar a sopar al dia següent...
De la resta d'àpats, en general bé, tret d'un d'ells que va succeir un dia que plovia molt i no teniem gaires opcions de voltar i vàrem acabar al restaurant d'un hotel d'aquests de guiris en el que l'olor de fritanga envaeix les teves fosses nasals per no sortir fins a la nit, i l'estómac et queda d'allò més perjudicat... Però, per sort, només va ser un sol àpat...
Tag :
Restaurant
Fabada
Ingredients:
- Fabes. Mes o menys s'ha de calcular uns 100-130 grs. per persona.
- Xoriço asturià. 1 per cada dues persones.
- Morcilla asturiana. 1 per quatre comensals.
- Lacón o bé cansalada (fumada o natural).
- Aigua (preferentment de qualitat o envasada).
- Sal. Tot i que, quasi ben bé segur, no serà necessària...
Les quantitats dels ingredients aquí indicats, són aproximades i les farem variar en funció de si ens agrada més o menys algun d'aquests.
També podem augmentar les quantitats proporcionalment i aprofitar el que ens sobri per congelar de cara al estiu, que sempre és un plat agradable de menjar un migdia a 40º a l'ombra... ;)
Començarem posant la nit anterior les fabes en remull en abundant aigua freda (és important que hi hagi prou perquè vagin hidratant-les). Al matí següent veurem que han doblat o inclòs més la seva mida. Les escorrerem i començarem a cuinar-les.
Per començar, posarem a una cassola els sagraments (xoriço, morcilla i lacón o cansalada), a continuació les fabes escorregudes i ho cobrirem tot amb aigua freda. Encendrem el foc i quan comenci a bullir, les espantarem (no fent buuuhh!!...) amb aigua freda per tallar l'ebullició. Aquest procés el repetirem durant aproximadament la primera mitja hora (un parell o tres cops), i seguidament baixarem el foc per fer bullir el conjunt de forma que quasi sigui imperceptible. Taparem deixant una escletxa durant aproximadament unes dues o dues hores i mitja (s'ha d'anar provant el punt de les fabes). Retirarem del foc, taparem bé la cassola i ho deixarem reposar fins el dia següent (si és possible...).
Quan sigui el moment de acabar-les de preparar, escalfarem a foc baix (conteu amb un mínim de mitja hora) i retirarem un parell de cullerots de salsa amb fabes que triturarem amb la batedora i reintegrarem seguidament a la cassola. En aquest moment, aprofitarem per controlar el nivell de sal i afegir en l'hipotètic cas que ens hagi quedat insípid...
Aquest any he preparat aquesta recepta en un parell d'ocasions i l'única diferència en la segona està en els següents punts:
- Vaig deixar en remull de vigília també els sagraments per separat (xoriços per una banda i morcilla i lacon per un altre). Amb això crec que vaig aconseguir estovar-los i rebaixar una mica de greix.
- Les fabes eren autèntiques asturianes.
- Un cop va començar a bullir el conjunt, vaig treure tot el greix que anaven deixant els sagraments. Va quedar menys saborós, però força més sa i digestiu... A mi personalment em va agradar més aquest cop, tot i que van haver discrepàncies familiars.
Per aquest any, ja n'hi ha prou de plats tan contundents. L'any vinent seguirem experimentant amb aquest típic i calorífic plat asturià.
- Fabes. Mes o menys s'ha de calcular uns 100-130 grs. per persona.
- Xoriço asturià. 1 per cada dues persones.
- Morcilla asturiana. 1 per quatre comensals.
- Lacón o bé cansalada (fumada o natural).
- Aigua (preferentment de qualitat o envasada).
- Sal. Tot i que, quasi ben bé segur, no serà necessària...
Les quantitats dels ingredients aquí indicats, són aproximades i les farem variar en funció de si ens agrada més o menys algun d'aquests.
També podem augmentar les quantitats proporcionalment i aprofitar el que ens sobri per congelar de cara al estiu, que sempre és un plat agradable de menjar un migdia a 40º a l'ombra... ;)
Començarem posant la nit anterior les fabes en remull en abundant aigua freda (és important que hi hagi prou perquè vagin hidratant-les). Al matí següent veurem que han doblat o inclòs més la seva mida. Les escorrerem i començarem a cuinar-les.
Per començar, posarem a una cassola els sagraments (xoriço, morcilla i lacón o cansalada), a continuació les fabes escorregudes i ho cobrirem tot amb aigua freda. Encendrem el foc i quan comenci a bullir, les espantarem (no fent buuuhh!!...) amb aigua freda per tallar l'ebullició. Aquest procés el repetirem durant aproximadament la primera mitja hora (un parell o tres cops), i seguidament baixarem el foc per fer bullir el conjunt de forma que quasi sigui imperceptible. Taparem deixant una escletxa durant aproximadament unes dues o dues hores i mitja (s'ha d'anar provant el punt de les fabes). Retirarem del foc, taparem bé la cassola i ho deixarem reposar fins el dia següent (si és possible...).
Quan sigui el moment de acabar-les de preparar, escalfarem a foc baix (conteu amb un mínim de mitja hora) i retirarem un parell de cullerots de salsa amb fabes que triturarem amb la batedora i reintegrarem seguidament a la cassola. En aquest moment, aprofitarem per controlar el nivell de sal i afegir en l'hipotètic cas que ens hagi quedat insípid...
Aquest any he preparat aquesta recepta en un parell d'ocasions i l'única diferència en la segona està en els següents punts:
- Vaig deixar en remull de vigília també els sagraments per separat (xoriços per una banda i morcilla i lacon per un altre). Amb això crec que vaig aconseguir estovar-los i rebaixar una mica de greix.
- Les fabes eren autèntiques asturianes.
- Un cop va començar a bullir el conjunt, vaig treure tot el greix que anaven deixant els sagraments. Va quedar menys saborós, però força més sa i digestiu... A mi personalment em va agradar més aquest cop, tot i que van haver discrepàncies familiars.
Per aquest any, ja n'hi ha prou de plats tan contundents. L'any vinent seguirem experimentant amb aquest típic i calorífic plat asturià.
Tag :
Receptes
Roast Beef cuinat a baixa temperatura
Del blog de Pakus vaig treure aquesta recepta que és molt senzilla de preparar i ens apanya molt bé el menjar d'una reunió familiar, ja que el podem fer tranquil·lament abans de que arribin els convidats.
Els ingredients necessaris són:
- Un llom de bou (el que vaig preparar quasi feia tres quilos...).
- Oli d'oliva verge extra.
- Sal i pebre.
- I per marinar la carn: salsa de soia, oli, vi blanc, vi olorós, pebre, unes fulles de llorer, un parell de dents d'all, el suc de mitja llimona i romaní.
Per començar, deixarem la carn amb la marinada durant unes 8-10 hores a la nevera donant-li la volta de tant en tant. Les quantitats són a criteri del cuiner i els ingredients poden ser variats segons cadascú.
Un cop passat el temps, la assecarem bé i la lligarem per donar-li forma rodona. La deixarem un mínim d'una hora a fora de la nevera perquè es temperi.
Aleshores, marcarem la peça en una cassola per segellar-la per totes les bandes i un cop fet això, podem untar-la amb pebre molt, farigola, romaní o mostassa (que és l'opció que vaig escollir).
Posarem el líquid de la marinada en una de les safates del forn i encendrem aquest a una temperatura de 130º. Quan veiem que ja està calent, baixarem la temperatura del forn fins a 80º i es deixa el temps que calgui, fins que l'interior de la peça de bou estigui a una temperatura de 60º (pel que necessitarem un termòmetre de sonda).
En el meu cas, vaig començar a les 11:30 h. amb una temperatura interior de 14º.
A l'hora, la temperatura ja era de 40º.
A les 13:30 arribava ja a 55º.
Finalment, a les 14:10 ja va arribar als 60º al interior. Va estar per tant, poc més de dues hores i mitja. Això lògicament variarà en funció del pes de la peça que comprem.
Podeu veure com va quedar a la següent fotografia:
O bé a la següent:
Amb el suc de la marinada al que s'han anat incorporant els sucs de cocció de la carn, podem fer una salsa reduint-lo a foc baix en una cassola. A mi em va quedar excessivament fort, no sé si per massa reducció o per excés de soia o de sal. Sempre podeu alleugerir-lo amb una mica d'aigua...
Per acompanyar, vaig preparar un puré de patates, però també quedaria bé amb unes verduretes escaldades o saltejades.
A més, amb el que sobri (si és que sobra), podeu preparar uns sandvitxos amb una mica d'ou dur, tomàquet i espàrrecs bladers (o millor de marge si trobeu) saltejats (o qualsevol altre ingredient que veieu que li pot anar bé).
Tag :
Receptes
Llobarro amb espinacs, espàrrecs bladers i cruixent de pernil
Ingredients:
- P.N. de llobarro salvatge
- Espàrrecs bladers.
- Espinacs.
- Pernil ibèric
- Taronja
- Oli d'oliva verge extra
- Sal i pebre
Amb l'ajut d'un pelador, netejarem la part de la tija dels espàrrecs i els escaldarem en aigua amb força sal durant tres o quatre minuts (en funció del gruix dels mateixos). Els refredarem ràpidament en un bany d'aigua amb gel i els reservarem en un plat amb paper de cuina perquè desprenguin l'aigua restant.
Els espinacs els saltejarem molt breument en una paella amb unes gotes d'oli i els salarem.
El cruixent de pernil el podem fer de la forma tradicional al forn, o bé de forma expres al microones sempre en intervals molt curts i a baixa potència i vigilant que no se'ns cremi.
Prepararem el grills de taronja tallant-los sense que quedi gens de restes del blanc de la pell i els reservarem.
Marcarem el llobarro per la banda de la pell en una paella ben roent amb unes gotes d'oli i:
- Opció A: li donarem la volta i l'acabarem de fer per l'altra banda.
- Opció B: Afegirem unes gotes d'aigua pel voltant de la paella i taparem perquè acabi de fer-se amb el vapor que es generi.
Emplatarem tots els ingredients amb una mica de gràcia, acabant amb uns cristalls de sal per sobre del llobarro i un raig d'un bon oli d'oliva per sobre de tot el conjunt i a gaudir.
I una altra foto del plat:
I podeu completar l'àpat amb unes senzilles cloïsses, només obertes al vapor (d'aigua, vi, sake o el que la vostra imaginació us inspiri), amanides amb pebre molt i servides a sobre d'un llit de gel picat.
Tag :
Receptes
Manairó. Cuina d'estrella a bon preu.
Restaurant Manairó
Diputació, 424
08035 Barcelona
Telèfon: 932 310 057
info@manairo.com
Nova visita (i crec que ja son quatre) a aquest bon restaurant de Barcelona, propietat del xef Jordi Herrera. Està situat al costat de "La Monumental" i és un petit local amb poques taules (les de dues persones un xic atapeïdes...) i bona il·luminació. Parament, vaixella i posada en escena de qualitat.
Per començar i amb una copa de cava "Les Muntanyes Maleïdes" ens varen portar uns aperitius consistents en un Xof de vichyssoise i cafè (esferificació) i un mus de sardines a la graella.
Resulta molt curiós i ben pensat el parament que tenen fet a mida i que està basat en formes de arbres i branques de ferro a on s'aguanten les culleres o d'altres recipients.
El següent plat va ser una amanida de bonítol fumat amb perles d'Yzaguirre. El toc fumat del peix no sé si l'aconsegueixen amb una pipa de fum com les de Joan Roca o bé amb la planxa que ell mateix va inventar. En qualsevol cas, un molt bon plat ple de contrastos.
A continuació, una croqueta de conill amb samfaina envoltada (crec) de pasta Kataifi. Diferent. Bona i diferent.
A partir d'aquí tots el plats van ser nous per mi. El següent especialment em va agradar molt. Era un bunyol de pizza fet de gorgonzola amb tomàquet i ruca. Contundent i molt llarg al paladar.
Un cop arribat a aquest punt, ens varen servir un vi blanc Gran Gardiel (Cupatge de Verdejo i Viura) de la D.O. Rueda per acompanyar un ravioli de foie gras amb crema de patates i tòfona blanca. Amanit tot el conjunt amb un oli de cafè. També va ser un plat amb gran contundència al paladar.
El plat estrella del dinar va ser, sense cap dubte, uns calamars a la romana d'ou ferrat i patates engreixades, en el que els calamars eren ous ferrats i els calamars només tenien presència en forma de petits trossos entre les patates. Vistós i molt bo.
Amb l'últim plat del menú, ens van servir una copa de Soldiez (Syrah) de la D.O. Campo de Borja. D'aquest no tenia ni la més remota idea de la seva existència i em va agradar molt. El plat, va ser una particular versió d'un mar i muntanya: una hamburguesa melosa de botifarra de perol amb vieira.
De postres, varen servir una Caipirinha (Kaypi) que com a mi les coses gaire fredes no em van gaire, no vaig poder gaudir.
I una torrada de Santa Teresa (o "torrija") amb gelat de formatge fresc, crema de llimona i pols de festucs. Aquest si que el vaig gaudir més...
Diputació, 424
08035 Barcelona
Telèfon: 932 310 057
info@manairo.com
Nova visita (i crec que ja son quatre) a aquest bon restaurant de Barcelona, propietat del xef Jordi Herrera. Està situat al costat de "La Monumental" i és un petit local amb poques taules (les de dues persones un xic atapeïdes...) i bona il·luminació. Parament, vaixella i posada en escena de qualitat.
Per començar i amb una copa de cava "Les Muntanyes Maleïdes" ens varen portar uns aperitius consistents en un Xof de vichyssoise i cafè (esferificació) i un mus de sardines a la graella.
Resulta molt curiós i ben pensat el parament que tenen fet a mida i que està basat en formes de arbres i branques de ferro a on s'aguanten les culleres o d'altres recipients.
El següent plat va ser una amanida de bonítol fumat amb perles d'Yzaguirre. El toc fumat del peix no sé si l'aconsegueixen amb una pipa de fum com les de Joan Roca o bé amb la planxa que ell mateix va inventar. En qualsevol cas, un molt bon plat ple de contrastos.
A continuació, una croqueta de conill amb samfaina envoltada (crec) de pasta Kataifi. Diferent. Bona i diferent.
A partir d'aquí tots el plats van ser nous per mi. El següent especialment em va agradar molt. Era un bunyol de pizza fet de gorgonzola amb tomàquet i ruca. Contundent i molt llarg al paladar.
Un cop arribat a aquest punt, ens varen servir un vi blanc Gran Gardiel (Cupatge de Verdejo i Viura) de la D.O. Rueda per acompanyar un ravioli de foie gras amb crema de patates i tòfona blanca. Amanit tot el conjunt amb un oli de cafè. També va ser un plat amb gran contundència al paladar.
El plat estrella del dinar va ser, sense cap dubte, uns calamars a la romana d'ou ferrat i patates engreixades, en el que els calamars eren ous ferrats i els calamars només tenien presència en forma de petits trossos entre les patates. Vistós i molt bo.
Amb l'últim plat del menú, ens van servir una copa de Soldiez (Syrah) de la D.O. Campo de Borja. D'aquest no tenia ni la més remota idea de la seva existència i em va agradar molt. El plat, va ser una particular versió d'un mar i muntanya: una hamburguesa melosa de botifarra de perol amb vieira.
De postres, varen servir una Caipirinha (Kaypi) que com a mi les coses gaire fredes no em van gaire, no vaig poder gaudir.
I una torrada de Santa Teresa (o "torrija") amb gelat de formatge fresc, crema de llimona i pols de festucs. Aquest si que el vaig gaudir més...
 |
| "Torrija" amb gelat de formatge |
Tot plegat i per 48€ per cap (cafès i vins inclosos), fa que sigui un dels que jo crec que és dels restaurants de Barcelona amb una millor RQP (i amb estrella...).
Tag :
Restaurant,
Restaurant *
Iu Cirici - Sopar com a casa (o millor...)
Iu Cirici - Cuiner
iu@iucirici.com
www.iucirici.com
Curiosa formula aquesta de poder gaudir d'un bon sopar amb la tranquil·litat de ser l'única taula que hi al local. La persona que s'encarrega d'aquest muntatge és en Iu Cirici, cuiner que després de graduar-se a l'Escola d'Hostaleria i treballar a reconeguts i bons restaurants en diferents països ("El Bulli" entre d'altres...) va decidir muntar el seu propi restaurant en un cèntric pis de Barcelona de Ciutat Vella, a la mateixa Via Laietana a l'alçada de la Catedral. I amb l'afegit de tenir al costat mateix el mercat de Santa Caterina, fet que em provoca una gran enveja...
Precisament, havia sentit parlar recentment d'una iniciativa semblant anomenada Eatwith nascuda a Israel i que estava arribant a la ciutat de Barcelona. Però no és aquest el cas...
En una finca centenària del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, ens trobarem amb un espai molt ben condicionat, en el que podrem contemplar una cuina espectacular i totalment preparada i condicionada com les dels grans restaurants (i que ja voldria jo per a mi...), un menjador amb una sola taula quadrada amb capacitat per unes 10-12 persones com a màxim, i una acollidora sala d'espera.
Tot està decorat de forma que es centri tot en la gran taula que presideix el menjador, per sobra de la qual trobem una gran i moderna làmpada que ens donarà una perfecta il·luminació. Destacable tanmateix l'enorme radiador de ferro colat.
El servei està format per ell mateix i per una noia que li dona un cop de mà i fa les funcions a les que no pots arribar mentre ell és a la cuina.
Un cop estem acomodats a la saleta, ens ofereix una beguda per esperar a la resta de convidats (el sistema de reserves és totalment personal amb ell mateix i crec recordar que el mínim de persones per poder fer la reserva és de sis).
Un cop va arribar tot el grup, a la mateixa saleta ens va portar uns entreteniments de xips de diferents verdures i unes espardenyes arrebossades amb panko (que és una mena de pa ratllat que utilitzen a Japó) i amb ratlladura de pell de llima. Molt bones i d'aquesta forma, crec que ningú de nosaltres les havíem tastat.
Un cop acabat els aperitius, ens va fer passar directament al menjador i un cop acomodats i amb les copes plenes, va començar el sopar.
No tenia gaire clar si publicar la foto que vaig fer, ja que va ser feta un cop ja havíem començat i no li fa gens de justícia a l'estètica del plat, però finalment he decidit que al menys servirà per que podeu fer-vos una idea.
 |
| Ravioli de consomé ibèric amb ous d'arengada (plat ja començat...) |
El segon plat de la nit, va ser una mena de mar i muntanya que es composava d'una gamba i escopinyes per part de mar, i bolets (crec que shitake) i suc de rostit per part de muntanya. Molt bo.
 |
| Bolets, mol·luscs i crustacis amb suc de rostit |
El següent plat, va ser un tac de rap arrebossat amb pa de romesco i una crema de calçots. Ben aconseguit el joc de textures i bon punt de cocció del peix. Crec recordar que aquest plat ja va ser acompanyat per un vi Sangiovese del celler Podere Sant Cristoforo - Carandelle 2011 de la I.G.T. Maremma Toscana.
 |
| Rap amb pa de romesco |
Vàrem continuar amb un arròs negre amb calamar. Gra separat i sencer i molt saborós.
 |
| Arròs negre |
I l'últim plat, va consistir en un tac de llom de tonyina, amb melmelada de tomàquet, enokis i brou miso. Si hagués de destacar un dels plats, seria precisament aquest. He d'aprendre a preparar aquest brou... Maridat amb un Syrah de Castell d´Encus - Thalarn 2011 de la D.O. Costers del Segre, elaborat per Raül Bobet al seu celler del Pirineu al municipi de Talarn.
 |
| Llom de tonyina, melmelada de tomàquet, enokis i brou miso |
Per finalitzar, dos postres. El primer, que va ser un sorbet de taronja sanguina amb soda de pastanaga, ens el varen acompanyar amb un vi de taronja anomenat PAR de la D.O. Condado de Huelva.
 |
| Sorbet de taronja sanguina amb soda de pastanaga |
El segon postre van ser unes textures de xocolata, i he de dir que, tot i no ser gaire de postres, estaven espectaculars. Molt bona qualitat de la xocolata i molt ben trobat l'acompanyament d'una Garnatxa dolça Etim Traditions - Verema Tardana 2009 de la D.O. Montsant.
 |
| Textures de xocolata |
Per finalitzar la vetllada, després dels cafès t'ofereix una copa de qualsevol dels seus bons licors.
En resum, un sopar per recordar tan per la qualitat del menjar i els bons maridatges amb que l'acompanya, com per l'amabilitat i generositat d'en Iu Cirici. Pel que respecta al preu, tot i no ser un lloc econòmic, crec que el que pagues està més que justificat per tots aquests factors.
Felicitats i gràcies Iu per obrir les portes de casa teva i deixar-nos gaudir de la teva cuina. Espero que tornem a coincidir.
Tag :
Lista Carmelín,
Restaurant
Topik. Tuna & Garnatxes Night
Tot i haver estat molt recentment al Restaurant Topik, quan em vaig assabentar que feien aquest festival monogràfic de tonyines i garnatxes, vaig decidir enredar a uns quants i anar a provar l'experiència.
Es tractava d'un menú elaborat amb diferents parts de la tonyina. Unes quantes ja m'eren familiars, mentre que d'altres que no coneixia em van sorprendre i molt.
Després d'unes explicacions dels moviments migratoris de les tonyines i de les zones de captura i reproducció d'aquestes, ens explicaren les diferents parts i formes més adients de preparar-les.
Per començar, ens van portar uns fideus japonesos de llom alt de tonyina amb dashi de les seves espines i acompanyats d'ous de peix volador, que aportaven un cruixent al conjunt. El dashi és una mena de caldo preparat habitualment a base d'alga kombu i katsuobushi (flocs de bonítol sec).
 |
| Fideus japonesos de llom alt de tonyina amb dashi de les seves espines |
A continuació, ens van servir una amanida d'escabetx de galta de tonyina. Boníssima (i ració més que generosa) preparació d'una peça que no recordo haver tastat abans. Es fonien en boca els greixos i la carn de la galta, en una sensació similar a la que pot proporcionar una galta de porc o vedella ben cuinada a foc lent. Primera de les peces que em van sorprendre gratament.
 |
| Amanida d'escabetx de galta de tonyina |
Després va arribar una de les parts més apreciades per la gent en general. Es tractava del plat, crec que mal anomenat, "Ventresca de toro en estat pur". Per els meus coneixements rudimentaris i el que he pogut llegir, em sembla que és el mateix "ventresca" que "toro" (que és com es coneix a la part abdominal de la tonyina). Si algú em pot treure d'aquest dubte l'hi agrairé...
Però deixant de banda el tema del nom, va ser un d'aquells talls dels que no m'hagués importat repetir uns quants cops...
 |
| Ventresca de toro en estat pur |
El següent plat en arribar a taula va ser una hamburguesa de llom baix de tonyina. La tonyina bé, però el pa... quin pa! De l'obrador de Daniel Jordà al barri de La Trinitat i del que ja havia sentit parlar, però no havia tingut el plaer de tastar (al menys conscientment). Tot i que la fotografia pot enganyar l'hamburguesa era per menjar d'un parell de mossegades. Em va semblar molt bo i divertit.
 |
| Hamburguesa de llom baix de tonyina |
Bé el tàrtar de tonyina amb gratinat de garoina de mar, tot i que, per el meu gust, va ser el més fluix del menú. M'agraden molt tots dos ingredients, però per separat. En aquest cas, crec que el sabor tan pronunciat de les garoines feien desaparèixer o si més no, desmerèixer el gust de la tonyina.
 |
| Tàrtar de tonyina amb gratinat de garoina de mar |
I anem amb l'espectacle de la nit. Ens varen servir un arròs de sepionets, ostres, carxofes i aleta de tonyina que era de traca i mocador. Aquesta va ser l'altre part de la tonyina que no tenia el plaer de conèixer i que em va fascinar. Tenia la melositat de la ventresca però amb una carnositat i consistència que la feien molt diferent de tot el que havia tastat fins ara. Molt bona.
A més, l'arròs (que per al meu gust li sobraven un parell de minuts...) estava molt bo i la ració era de campió. O al menys ho era la meva, que crec que em van veure amb molta gana... Però que consti que no em vaig deixar ni un sol gra d'arròs al plat.
 |
| Arròs de sepionets, ostres, carxofes i aleta de tonyina |
L'últim plat, consistent amb una mena de guisat anomenat "Morrillo de tonyina a la catalana amb samfaina" tot i ser molt bo, crec que no el varem poder gaudir com es mereixia ja que l'arròs ens havia deixat "quadrats". Aquesta part de la tonyina esta situada a la part superior del cap i té també una important proporció de greix, pel que és ideal per plats de cocció d'aquests tipus.
 |
| Morrillo de tonyina a la catalana amb samfaina |
Tots els plats del sopar van ser acompanyats per vins monovarietals (pràcticament) de garnatxa blanca. Sincerament, i com no recordo quin de cadascun d'ells va ser servit en cada plat, em limitaré a enunciar-los a continuació, sense que el ordre sigui indicatiu de res en especial.
- Rita 2011 de Vinyes Domènech D.O. Montsant
- Ètnic blanc de Celler Masroig D.O. Montsant
- Illercavonia 2011 D.O. Terra Alta
- Foranell Garnatxa Blanca de Quim Batlle de la D.O. Alella
- El Quintà de Bàrbara Forés de la D.O. Terra Alta
- L'Avi Arrufi del Celler Piñol de la D.O. Terra Alta
- Ovella Negra de Mas Candi de la D.O. Penedés
- Indígena Blanc de Parés Baltà de la D.O. Penedés
- Les Brugueres de La Conreria de Scala Dei de la D.O. Priorat
En resum un increïble sopar amb plats molt ben elaborats, quantitats més que generoses (en algun dels plats potser massa i tot, i això que soc de bon menjar...) servits en un entorn molt proper i familiar, i amb uns vins molt ben trobats per fer baixar el sopar.
Tag :
Restaurant,
Restaurant ®
Magda Subirana. Escudella i Carn d'Olla a Vic
Restaurant Magda Subirana
Carrer de Sant Sadurní, 4
08500 - Vic
Tel. 938 890 212
Aprofitant la escapada per terres gironines, vaig veure que es celebraven el mateix cap de setmana, les Jornades Gastronòmiques de l'Escudella i Carn d'Olla a la ciutat de Vic. I cap allà que ens vàrem encaminar...
Feia molt de temps que no anava per aquesta ciutat i no recordava gaires coses, però em va sorprendre molt l'alta qualitat de bastants de les seves botigues (sobre tot de la zona del centre). Destacaria especialment les tendes de delicatessen en general, i les xarcuteries en particular. Com estaven a petar de gent (es va ajuntar que era dissabte, dia de mercat i mostra gastronòmica) i volíem comprar una mica d'embotit de la comarca, vàrem pensar que potser després de dinar estarien una mica més buides. Com així va ser, ja que al migdia estaven obertes i no hi havia ningú. Extraordinària la qualitat de tot l'embotit que vàrem comprar.
Com oferien una opció de menú tancat d'escudella i carn d'olla a uns quants establiments de la ciutat i no coneixíem cap d'ells, vàrem decidir l'opció de voltar i entrar al que millor pinta ens fes.
Quan entràvem al restaurant pel que finalment ens vam decidir i veien que estava ben ple, bé per la quantitat de gent que havia coincidit a Vic aquest dia, o bé perquè es menjava de conya, ja s'intuïa que seria un encert. De fet, no eren encara les dues i ja hi havia gent que estava acabant de dinar.
Com ja teníem clar el que volíem, no vam trigar gaire en decidir el menú. El vi, ja posats, també era el que s'oferia al mateix menú. Un Petit Caus Negre de Can Ràfols dels Caus, un del cellers del massis del Garraf, que és una zona que dona molt bons vins, però en aquesta ocasió, no sé si era el meu paladar o el dia, però no el vaig trobar gaire encertat.
Pel que fa al menú, va constar d'una escudella amb galets farcits de pilota i de segon, la carn d'olla. Molt bo el brou, sencera (o sigui, bé) la pasta dels galets i excés d'all a la carn de pilota amb la que estaven farcits. Pel que fa a la carn d'olla, cap retret. Més aviat, tot serien elogis per cada un dels components del festival. Des de la pastanaga, les patates i els cigrons, fins a la botifarra negre, passant per la cansalada i el peu de porc. A destacar la costella i la pilota, que no tenia res a veure amb la del farcit dels galets.
 |
| Escudella amb galets farcits de la seva pilota |
 |
| Carn d'olla (si la fotografia està borrosa, és per l'emoció del moment...) |
Les postres ven ser un flam de mascarpone amb gelat de galeta María. Molt i molt bo, però estava ja molt tip (ja que, a part del meu plat de carn d'olla, vaig haver d'ajudar a la meva dona amb algun ingredient que a ella no li fa el pes, però a que a mi m'encanta...).
En general, puc valorar l'experiència com molt positiva. La qualitat del menjar estava força bé (que de fet és del que es tracta), tot i que al meu parer, a un preu una mica elevat (i més, després d'haver sopat la nit anterior a La Rectoria d'Espinavessa, però això és un altre pel·lícula...). L'única nota negativa va ser que després de demanar tres cops el compte, vaig haver d'anar a la barra a pagar (i això amb gent a fora del local esperant a que es buides alguna taula...). A banda d'aquest detall, el recomano a qui vagi a passar el dia a Vic i busqui un lloc cèntric i agradable.
Tag :
Restaurant,
Restaurant ®
La Rectoria. Sopar maridatge amb Clos d'Agon.
La Rectoria
La Font, 15
17747 Espinavessa
Tel. 972 553 766
info@restaurantlarectoria.com
www.restaurantlarectoria.com
Després d'haver visitat i descobert aquest fabulós restaurant el passat mes d'octubre (La Rectoria d'Espinavessa) em vaig fer seguidor d'ells a través de les seves pàgines de Facebook i va ser gràcies a això que em vaig assabentar de la promoció del sopar maridatge que van engegar juntament amb els productors dels vins del celler Clos d'Agon de Calonge. Només tinc que bones paraules...
A l'hora de fer la reserva, ells mateixos ens varen recomanar diferents llocs per anar a dormir després, ja que això era a l'hora de sopar i no era qüestió d'agafar el cotxe a aquelles hores de la nit. Com el que hi havia al mateix poble era ja ple, ens varem anar a un bonic allotjament rural anomenat Hostal Nou al municipi de Crespià i en el que la paraula silenci agafa una nova i desconeguda dimensió (i ho dic jo, que a on visc no es sent pràcticament res...). Un lloc ideal per prendre's uns dies de relaxació total i gaudir del turisme i la natura a la comarca del Pla de l'Estany.
Com és habitual per nosaltres, a les 21:00 hores, ja estàvem al restaurant i varem ser els primers en arribar. No ho recordava, però sembla ser que la convocatòria era precisament per aquesta hora, tot i que la resta de clients no semblava estar gaire per la labor. Crec que si vas a un sopar d'aquesta mena en el que la totalitat dels comensals mengen el mateix menú, el mínim que pots fer es arribar d'hora, si no t'has pres la molèstia de trucar abans per veure quina és la hora de començament de l'àpat.
Poc a poc, va començar el constant degoteig d'entrada dels clients i es varen anar omplint les taules. Un cop estàvem tots, un dels enòlegs de Clos d'Agon va procedir a fer la presentació del celler tot fent una mica d'història del mateix. Tot i ser plantacions de fa uns 350 anys, els actuals propietaris van adquirir les terres el passat 1998 i varen construir una nova i moderna bodega que es va finalitzar l'any 2006. Per aconseguir vins de qualitat es va contractar com enòleg de referència al viticultor Peter Sisseck (conegut, entre d'altres, per el seu Pingus) que és qui finalment dona forma als vins d'aquest celler.
Si algú d'aquest celler arribés per un casual a llegir aquesta entrada, espero que sàpiga disculpar la meva ignorància en aquest mon del vi, i no em crucifiqui per els comentaris que pugui fer. Intento aprendre dia a dia, però no és una tasca fàcil.
Abans de comentar els plats, he de dir que les fotos que publico en aquest post son bastant patètiques, ja que a la taula a on estàvem situats no hi havia gaire llum i no m'agrada gens fer de paparazzi i utilitzar el flash. Se que hi ha gent que ho fa (de fet, algú fins i tot porta el trípode...), però crec que es una molèstia innecessària tant per el servei com per la resta de comensals. De fet, tinc com una mena de vergonya a l'hora de fer-les que no se ni si és normal. Les fotografies del vins estan baixades del lloc web del celler de la Vilaviniteca.
Un altre punt que em va xocar, va ser el fet d'una taula amb sis persones (per anomenar-les de una forma civilitzada) que no paraven de cridar i que poca atenció prestaven a les explicacions que l'enòleg de Clos d'Agon s'esforçava en fer dels vins que anàvem tastant. Malauradament, sempre et trobes amb gent que es pensa que tot gira al seu voltant i el primer son ells. No entenc aquestes formes de comportar-se en un restaurant, ja que per això estan les tasques i els bars de nit. No crec que sigui necessari aquest nivell de decibels en les veus (en aquesta ocasió principalment masculines), ja que a m'importen un rave les seves aventures i desventures.
Bé. Un cop fetes aquestes puntualitzacions, ja podem anar per el que realment interessa. Per començar a fer boca, ens van servir uns entrants que consistien en una magdalena d'olives negres, una mena de mini-macaron de Campari i un petit bunyol de botifarra negre (boníssim). Ja em corregiran si no va ser així.
El primer dels matrimonis presentats, va ser un carpaccio de gambes i enciam de mar, que anava amanit amb una essència dels caps, i que donava una gran profunditat i una sensació d'estar xuclant els caps d'aquelles. El van acompanyar per un Clos d'Agon Amic Blanc, que no havia tingut el gust de tastar i que està elaborat amb garnatxa blanca. Lleugerament fruital i amb poca acidesa. És un vi que compraré i tornaré a tastar amb més deteniment.
El segon plat va ser un arròs cremós d'ànec "5 aglans" (i tres estrelles...). Espectacular. Per ser un arròs cremós, estava perfectament solt i amb el seu just punt de cocció, i això que no era fàcil amb totes les taules esperant el mateix plat i després d'atendre els comentaris de tast del enòleg (tot i que força gent suava bastant i abans d'acabar la explicació ja se l'havien cruspit). Molt tendre tanmateix l'ànec, que no sé si era confitat o rostit. Plat casat amb un Clos d'Agon Amic que ja havia tingut la sort de tastar en altres ocasions. Elaborat amb els varietals Syrah, Monestrell, Garnatxa, Merlot i Cabernet-Sauvignon. Fàcil de beure i amb un bon cos.
Varem continuar amb un corball amb estofat de carxofes i xipirons. Peix que cada cop m'agrada més per la seva consistència i gust pronunciat, i al que no li calen gaires acompanyaments per ser una festa tot solet. En aquesta ocasió, l'acompanyament no desmereixia gens a l'estrella principal, si no més aviat el contrari, ja que el realçava. Acompanyat per un Clos d'Agon Blanc, que ja és (al menys per a mi) un dels vins que juguen a divisions superiors. Si bé ja he tastat uns quants vins blancs que m'han enamorat, he de reconèixer que aquest passarà a formar part dels meus blancs preferits. Elaborat amb raïms de les varietats Viognier, Marsanne i Roussanne. És un vi untuós i amb una llarga persistència en boca, i tot i que no es nota gaire la fusta, deixa intuir notes d'aquesta.
El plat que tancava el tast de vins era una costella de vedella cuinada durant 12 hores al romaní. Senzillament deliciosa. Es desfeia en boca i el greix de la carn era completament absorbit per el parmentier de romaní (tot i que des de la taula dels "discrets" arribaven veus en negatiu de la quantitat de greix que tenia el plat). Per cert, ens va sembla sentir que el parmentier estava preparat només amb romaní, però crec que sense patata no es possible fer-lo. Si hi ha algú que sàpiga si això pot ser, li agrairia comentari al respecte.
El vi que ens varen presentar per acompanyar a aquest plat, ja era dels de traca i mocador. Es tractava ni més ni menys que del Clos d'Agon, que és el més representatiu del celler i que està elaborat a partir de les varietats de raïm Syrah, Cabernet Franc, Merlot i Cabernet-Sauvignon. Paraules majors per a un vi (sota el meu parer) per prendre sol i sense maridar, quan es pon el sol una tarda de primavera. Dels vins que emocionen.
Les postres era un plat de poma verda en textures (gelat, laminat i una mena d'esponja). Molt bo i refrescant per fer baixar el contundent plat de costella.
I una copa de tortell. Molt ben aconseguit el gust concentrat de tortell en una sola cullerada.
I el preu? Si us dic que 30 € per cap, em direu que m'he equivocat? Doncs no. Això és exactament el que costava aquest menú en el que alguns dels vins tastats a preu de celler ronden els 60 €. Ja sé que és un sopar per promocionar el seu producte, però ja aniria jo cada setmana a provar aquests tipus de promoció...
Encara sense tenir en compte el vi, estic segur que és una de les millors RQP que es poden trobar en un restaurant d'aquestes característiques. De fet, al dia següent varem poder gaudir a les Jornades Gastronòmiques de l'Escudella i la Carn d'Olla, d'un menú que ens va costar pràcticament el mateix (i una mica més), i tot i que estava força bo, crec que es totalment incomparable en qualsevol dels aspectes.
Llàstima que estigui tan apartat de tot, però potser això també és part del seu encant. No sé quan, però estic segur que tornarem per gaudir de la seva cuina.
