Un ceviche de corvina
Fa 55 minuts
Casa Balbino. Cadis - II
Casa Balbino
Plaza del Cabildo, 11
SANLÚCAR DE BARRAMEDA
Tel. 956 360 513
www.casabalbino.com
Abans de que em recomanessin aquest lloc, havia sentit o més ben dit, havia seguit, una amistosa disputa a Twitter entre els cuiners José Andrés i Chicote, en la que buscaven la millor "tortillita de camarones". Després d'unes quantes voltes al tema, la conclusió final (per part seva i d'altres cuiners i particulars que varen expressar la seva opinió) va ser que la millor de les clàssiques era la de Casa Balbino, i la millor de les modernes o d'autor, era la que feia Ángel León al menú del 2012 del seu restaurant Aponiente al Puerto de Santa María.
Dit això, només puc dir que tenien tota la raó. No vaig poder provar la del Aponiente ja que no la tenien a la carta i no me la van poder preparar, però aquesta va ser la millor amb molta diferència de totes les que vaig anar provant durant aquests cinc dies que vaig voltar per la província de Cadis, i que menys per esmorzar, la vaig demanar a tota la resta d'àpats que feia durant el dia... ;)
Casa Balbino és un restaurant amb una llarga barra i poc espai a l'interior però amb una gran terrassa a la plaça del Cabildo a Sanlúcar de Barrameda. No eren encara les dues del migdia quan varem arribar després d'una visita per les Bodegas Barbadillo, i ja estava pràcticament plena la terrassa. Només quedava una lliure i vam córrer per agafar-la. Tot i la temperatura del solejat dia que feia, s'estava força bé, ja que disposava d'aquest sistema de microreg que anava expulsant cada poc temps una vaporització d'aigua freda i que et feia sentir com un peix en una peixateria.
No disposaven de servei de taula (només per recollir i netejar les que anaven quedant buides) i havies d'anar a demanar tu mateix a la barra. La veritat és que no m'agrada gens aquest sistema, però com m'havien parlat tant bé i havia sentit tantes coses positives del lloc, doncs no va quedar un altre remei que armar-se de paciència i anar a la barra a lluitar per una comanda.
Quan vaig entrar a l'interior per demanar i vaig veure el que es coïa, d'entrada em vaig acollonir i vaig pensar que seria una tortura interminable. Però res més lluny de la realitat, ja que hi havien unes vuit o més persones a la barra atenent i movent-se sense parar per l'interior de la barra, que ja li agradaria al mateix Andoni Luis Aduriz (que va contractar a un coreògraf per millorar el servei de sala al seu restaurant).
D'entrada i com no sabia ben bé que faria, vaig demanar unes "tortillitas de camarones", una ració de "puntillitas" (al que el cambrer em va respondre que em posaria mitja) i unes "ortiguillas" (o anemones, que sembla ser que només es consumeixen i són típiques a Cadis i al Delta del Ebre). I per empènyer tot això cap avall, una ampolla de "manzanilla" (que és pràcticament el mateix que el "fino", però de la zona de Sanlúcar de Barrameda i que té un gust una mica més suau). Curiosa també la forma d'anotar les comandes dels clients, ja que ho feien amb un guix a la barra (es pot veure a la fotografia del interior del local en la que està el meu compte al costat de dos "petits" llamàntols).
Amb això, d'entrada vaig anar cap a la terrassa per fer els honors del que ens havien preparat.
No tinc ja més paraules per descriure la "tortitllita de camarones"... Era saborosa, cruixent, i no notaves ni una sola gota d'oli (al igual que la resta de fregits). A tenir en compte també que no es doblava. Si volies agafar un mos, podies fer-ho trencant-la amb els dits. Els camarons, com es pot veure, estaven força presents a la ració i eren generosos, i al contrari del que és habitual, no tenien pràcticament base de pasta per compactar la "tortillita". La dimensió de cada una d'aquestes "tortillitas" era de la mida d'un plat mitjà.
Les "puntillites". Encara sort que el cambrer va passar del que li vaig demanar i només em va servir mitja ració. Estaven espectaculars, però realment una ració sencera hauria sigut massa (no sé si la serveixen en cubells...).
Les anemones van ser l'únic punt feble. Estaven bones, però desprès d'haver tastat les que feien al malauradament Restaurant japonès Matsu de Sant Cugat, no havia color. Servides amb uns talls de col bullida i amb adob.
Com volíem tastar més coses, em vaig tornar a endinsar a la barra i vaig demanar una de bacallà fregit i una de gambes (fregides també). Tot un detall per part del cambrer que, quan em va dir que havien de ser a la planxa i jo li vaig dir que cap problema, em va advertir del preu (crec que va dir uns vint-i-pico o trenta euros la ració) dient-me que era millor advertir que arribar a les mans (un catxondo el tío). Ell mateix em va proposar canviar-ho per uns rotllets d'albergínia amb llagostins.
Bacallà de primera. Cruixent per fora i melós per dins.
I no voldria ser repetitiu amb el tema del fregit, però és que el plat següent era de traca i mocador. Uns llagostins envoltats per una fina rodella d'albergínia, tot enfarinat i fregit. Senzill, però a l'hora complicat de trobar aquest punt.
No sé si podeu apreciar que en cap de les fotografies hi ha la més mínima brillantor. No és que hagi utilitzat alguna mena de filtro o programa per retocar-les. Son així!
I ja per finalitzar, un parell de fotografies del interior del local. El cambrer que em va atendre tan amablement és el que es veu a la part inferior dreta de la primera imatge. Em vaig acomiadar d'ell desitjant-li que Deu li conserves la memòria. Era increïble veure com recordava tot el que tenia pendent de servir de cadascuna de les persones que li havien fet la comanda i com sabia quines eren totes aquestes persones, ja que moltes apareixien i desapareixien quan es portaven els plats de la barra a la terrassa. Un crack!
El preu final? Uns irrisoris 35 € (crec que no arribava), que si tenim en compte que l'ampolla de "manzanilla" ja costava 12 €, varem dinar per aproximadament uns 12 € cadascun d'un peix i marisc de primeríssima qualitat.
Plaza del Cabildo, 11
SANLÚCAR DE BARRAMEDA
Tel. 956 360 513
www.casabalbino.com
Abans de que em recomanessin aquest lloc, havia sentit o més ben dit, havia seguit, una amistosa disputa a Twitter entre els cuiners José Andrés i Chicote, en la que buscaven la millor "tortillita de camarones". Després d'unes quantes voltes al tema, la conclusió final (per part seva i d'altres cuiners i particulars que varen expressar la seva opinió) va ser que la millor de les clàssiques era la de Casa Balbino, i la millor de les modernes o d'autor, era la que feia Ángel León al menú del 2012 del seu restaurant Aponiente al Puerto de Santa María.
Dit això, només puc dir que tenien tota la raó. No vaig poder provar la del Aponiente ja que no la tenien a la carta i no me la van poder preparar, però aquesta va ser la millor amb molta diferència de totes les que vaig anar provant durant aquests cinc dies que vaig voltar per la província de Cadis, i que menys per esmorzar, la vaig demanar a tota la resta d'àpats que feia durant el dia... ;)
Casa Balbino és un restaurant amb una llarga barra i poc espai a l'interior però amb una gran terrassa a la plaça del Cabildo a Sanlúcar de Barrameda. No eren encara les dues del migdia quan varem arribar després d'una visita per les Bodegas Barbadillo, i ja estava pràcticament plena la terrassa. Només quedava una lliure i vam córrer per agafar-la. Tot i la temperatura del solejat dia que feia, s'estava força bé, ja que disposava d'aquest sistema de microreg que anava expulsant cada poc temps una vaporització d'aigua freda i que et feia sentir com un peix en una peixateria.
No disposaven de servei de taula (només per recollir i netejar les que anaven quedant buides) i havies d'anar a demanar tu mateix a la barra. La veritat és que no m'agrada gens aquest sistema, però com m'havien parlat tant bé i havia sentit tantes coses positives del lloc, doncs no va quedar un altre remei que armar-se de paciència i anar a la barra a lluitar per una comanda.
Quan vaig entrar a l'interior per demanar i vaig veure el que es coïa, d'entrada em vaig acollonir i vaig pensar que seria una tortura interminable. Però res més lluny de la realitat, ja que hi havien unes vuit o més persones a la barra atenent i movent-se sense parar per l'interior de la barra, que ja li agradaria al mateix Andoni Luis Aduriz (que va contractar a un coreògraf per millorar el servei de sala al seu restaurant).
D'entrada i com no sabia ben bé que faria, vaig demanar unes "tortillitas de camarones", una ració de "puntillitas" (al que el cambrer em va respondre que em posaria mitja) i unes "ortiguillas" (o anemones, que sembla ser que només es consumeixen i són típiques a Cadis i al Delta del Ebre). I per empènyer tot això cap avall, una ampolla de "manzanilla" (que és pràcticament el mateix que el "fino", però de la zona de Sanlúcar de Barrameda i que té un gust una mica més suau). Curiosa també la forma d'anotar les comandes dels clients, ja que ho feien amb un guix a la barra (es pot veure a la fotografia del interior del local en la que està el meu compte al costat de dos "petits" llamàntols).
Amb això, d'entrada vaig anar cap a la terrassa per fer els honors del que ens havien preparat.
No tinc ja més paraules per descriure la "tortitllita de camarones"... Era saborosa, cruixent, i no notaves ni una sola gota d'oli (al igual que la resta de fregits). A tenir en compte també que no es doblava. Si volies agafar un mos, podies fer-ho trencant-la amb els dits. Els camarons, com es pot veure, estaven força presents a la ració i eren generosos, i al contrari del que és habitual, no tenien pràcticament base de pasta per compactar la "tortillita". La dimensió de cada una d'aquestes "tortillitas" era de la mida d'un plat mitjà.
 |
| "Tortillitas de camarones" |
Les "puntillites". Encara sort que el cambrer va passar del que li vaig demanar i només em va servir mitja ració. Estaven espectaculars, però realment una ració sencera hauria sigut massa (no sé si la serveixen en cubells...).
 |
| "Puntillitas" |
Les anemones van ser l'únic punt feble. Estaven bones, però desprès d'haver tastat les que feien al malauradament Restaurant japonès Matsu de Sant Cugat, no havia color. Servides amb uns talls de col bullida i amb adob.
 |
| Anemones u "ortiguillas" |
Com volíem tastar més coses, em vaig tornar a endinsar a la barra i vaig demanar una de bacallà fregit i una de gambes (fregides també). Tot un detall per part del cambrer que, quan em va dir que havien de ser a la planxa i jo li vaig dir que cap problema, em va advertir del preu (crec que va dir uns vint-i-pico o trenta euros la ració) dient-me que era millor advertir que arribar a les mans (un catxondo el tío). Ell mateix em va proposar canviar-ho per uns rotllets d'albergínia amb llagostins.
Bacallà de primera. Cruixent per fora i melós per dins.
 |
| Bacallà fregit |
I no voldria ser repetitiu amb el tema del fregit, però és que el plat següent era de traca i mocador. Uns llagostins envoltats per una fina rodella d'albergínia, tot enfarinat i fregit. Senzill, però a l'hora complicat de trobar aquest punt.
No sé si podeu apreciar que en cap de les fotografies hi ha la més mínima brillantor. No és que hagi utilitzat alguna mena de filtro o programa per retocar-les. Son així!
 |
| Rotllets d'albergínia amb llagostins |
I ja per finalitzar, un parell de fotografies del interior del local. El cambrer que em va atendre tan amablement és el que es veu a la part inferior dreta de la primera imatge. Em vaig acomiadar d'ell desitjant-li que Deu li conserves la memòria. Era increïble veure com recordava tot el que tenia pendent de servir de cadascuna de les persones que li havien fet la comanda i com sabia quines eren totes aquestes persones, ja que moltes apareixien i desapareixien quan es portaven els plats de la barra a la terrassa. Un crack!
 |
| Interior de la barra del bar |
 |
| Detall de la mida dels llamàntols i el meu compte a la dreta dels bitxos |
Acabo, ara si, amb una copia que vaig endur-me del local en la que poden veure's el preus de les racions. Em sembla que és un dels millors llocs que he estat menjant en pla pica-pica de peix i marisc i per descomptat, una de les millors RQP dels que he visitat fins ara.
El preu final? Uns irrisoris 35 € (crec que no arribava), que si tenim en compte que l'ampolla de "manzanilla" ja costava 12 €, varem dinar per aproximadament uns 12 € cadascun d'un peix i marisc de primeríssima qualitat.
Tag :
Restaurant,
Restaurant ®
Bar Juanito. Cadis - I
Bar Juanito
Amb aquesta entrada al blog, començaré una sèrie de sis, amb els llocs que hem estat visitant pel Sud d'Espanya (en concret a la província de Cadis) durant aquests últims dies de vacances del mes d'agost.
Com l'hotel el varem agafar a Jerez de la Frontera, el primer lloc visitat va ser en aquesta mateixa localitat.
Ja anàvem amb una llarga llista de recomanacions (gràcies Carmen) de bars i restaurants de la zona de Cadis i un dels primers que teniem anotats era el Bar Juanito.
Com estàvem passejant tranquil·lament pels carres de Jerez a última hora de la tarda, vam decidir passar pel davant per veure quina pinta feia i ja quan serien quarts de vuit o les vuit el trobarem en un carreró molt amagat i ens va semblar que era tancat. Però com després varem poder veure que la majoria dels restaurants estaven tancats a aquestes hores i que pràcticament fins a les nou no obria cap, varem tornar al voltant d'aquesta hora i vam veure que començaven a obrir.
L'aspecte exterior del restaurant (no vàrem arribar a entrar a dins) és el que es pot observar a la següent fotografia. Típic, típic, típic, però amb un gran encant. Cadires molt baixes i incòmodes de nassos. A aquesta hora, varem ser els primers en ocupar una de les taules de la terrassa.
Mentre miràvem la carta, vam demanar dues copes de fino i ens les van portar amb una generosa tapa (que a casa nostre li diríem ració...) de sang fregida amb un escabetx de verduretes.
El plat que té més renom d'aquest lloc, són les carxofes. Tothom parla de les Carxofes del Juanito, que a no ser que siguin les pròpies d'aquest senyor, no li vaig trobar la més mínima gràcia. Quan li vaig preguntar que com era que tenien com plat estrella aquest ingredient de fora de temporada, es va limitar a dir que per a ells se les conreaven expressament (no tengo nada más que añadir, Señoría...).
Sigui pel nivell que tenim a casa nostre amb les carxofes del Prat, o sigui per que més aviat semblaven en conserva, em va decebre molt aquest plat. Potser, si no li fessin tanta publicitat...
Després vam demanar unes puntillites amb fabetes. Aquest si que era un plat ben elaborat i amb ingredients frescos. Tot i que ja no sigui temporada de faves, estaven molt tendres i gustoses.
Uns seitons fregits, per començar a apreciar el domini que del fregit tenen per aquestes terres. Sense gens de restes d'oli i amb un cruixent espectacular.
Els "chocos" que ens van portar no estaven gaire ben resolts (tot i que si em descuido gaire, no em dona temps de fer-los la fotografia...).
Molt bons i diferents dels peixos d'aqui (al menys jo els desconeixia) van ser les "acedías" que és un peix típic sobre tot de les costes de Cadis i que sembla ser que es consumeix força per aquestes terres. D'aspecte similar al llenguado i amb una dimensió més reduïda, es fàcil de desespinar i menjar. Té un gust bastant pronunciat i intens.
Per acompanyar tant de fregit, varem escollir mitja ampolla de fino.
Quan ja estàvem acabant, va començar l'habitual desfilada de "cantants" de tota mena per les terrasses. El que es veu a la imatge, va començar força bé, amb un puntejat de guitarra força flamenc, però de sobte, es va a posar a cantar... en francès! I no precisament bé... Quan la meva dona li va donar un euro pel numeret, vaig comentar-li que al menys el fes servir per fer guardiola i que tornes aviat al seu país...
I el compte. Tot mitges racions per un sopar bastant correcte, del que no varem sortir precisament amb gana, per poc més de vint euros per cap. Si tenim en compte que és un dels llocs més típics de Jerez i està en una terrassa molt bonica (incòmoda però bonica) crec que és una excel·lent relació qualitat preu. No estava en principi per posar-lo al meu apartat de recomanats, però finalment l'he colat en aquest rànquing per tots aquests motius, però no precisament per la qüestió gastronòmica.
.JPG)
Pescadería Vieja, 8 y 10
JEREZ DE LA FRONTERA
Tel. 956 334 838
Amb aquesta entrada al blog, començaré una sèrie de sis, amb els llocs que hem estat visitant pel Sud d'Espanya (en concret a la província de Cadis) durant aquests últims dies de vacances del mes d'agost.
Com l'hotel el varem agafar a Jerez de la Frontera, el primer lloc visitat va ser en aquesta mateixa localitat.
Ja anàvem amb una llarga llista de recomanacions (gràcies Carmen) de bars i restaurants de la zona de Cadis i un dels primers que teniem anotats era el Bar Juanito.
Com estàvem passejant tranquil·lament pels carres de Jerez a última hora de la tarda, vam decidir passar pel davant per veure quina pinta feia i ja quan serien quarts de vuit o les vuit el trobarem en un carreró molt amagat i ens va semblar que era tancat. Però com després varem poder veure que la majoria dels restaurants estaven tancats a aquestes hores i que pràcticament fins a les nou no obria cap, varem tornar al voltant d'aquesta hora i vam veure que començaven a obrir.
L'aspecte exterior del restaurant (no vàrem arribar a entrar a dins) és el que es pot observar a la següent fotografia. Típic, típic, típic, però amb un gran encant. Cadires molt baixes i incòmodes de nassos. A aquesta hora, varem ser els primers en ocupar una de les taules de la terrassa.
 |
| Vista exterior del restaurant |
Mentre miràvem la carta, vam demanar dues copes de fino i ens les van portar amb una generosa tapa (que a casa nostre li diríem ració...) de sang fregida amb un escabetx de verduretes.
 |
| Sang fregida en escabetx |
El plat que té més renom d'aquest lloc, són les carxofes. Tothom parla de les Carxofes del Juanito, que a no ser que siguin les pròpies d'aquest senyor, no li vaig trobar la més mínima gràcia. Quan li vaig preguntar que com era que tenien com plat estrella aquest ingredient de fora de temporada, es va limitar a dir que per a ells se les conreaven expressament (no tengo nada más que añadir, Señoría...).
Sigui pel nivell que tenim a casa nostre amb les carxofes del Prat, o sigui per que més aviat semblaven en conserva, em va decebre molt aquest plat. Potser, si no li fessin tanta publicitat...
 |
| Les "famoses" carxofes |
Després vam demanar unes puntillites amb fabetes. Aquest si que era un plat ben elaborat i amb ingredients frescos. Tot i que ja no sigui temporada de faves, estaven molt tendres i gustoses.
 |
| Fabetes amb "puntillitas" |
Uns seitons fregits, per començar a apreciar el domini que del fregit tenen per aquestes terres. Sense gens de restes d'oli i amb un cruixent espectacular.
 |
| Seitons fregits |
Els "chocos" que ens van portar no estaven gaire ben resolts (tot i que si em descuido gaire, no em dona temps de fer-los la fotografia...).
 |
| "Chocos" fregits |
Molt bons i diferents dels peixos d'aqui (al menys jo els desconeixia) van ser les "acedías" que és un peix típic sobre tot de les costes de Cadis i que sembla ser que es consumeix força per aquestes terres. D'aspecte similar al llenguado i amb una dimensió més reduïda, es fàcil de desespinar i menjar. Té un gust bastant pronunciat i intens.
 |
| "Acedías" fregides |
Per acompanyar tant de fregit, varem escollir mitja ampolla de fino.
Quan ja estàvem acabant, va començar l'habitual desfilada de "cantants" de tota mena per les terrasses. El que es veu a la imatge, va començar força bé, amb un puntejat de guitarra força flamenc, però de sobte, es va a posar a cantar... en francès! I no precisament bé... Quan la meva dona li va donar un euro pel numeret, vaig comentar-li que al menys el fes servir per fer guardiola i que tornes aviat al seu país...
I el compte. Tot mitges racions per un sopar bastant correcte, del que no varem sortir precisament amb gana, per poc més de vint euros per cap. Si tenim en compte que és un dels llocs més típics de Jerez i està en una terrassa molt bonica (incòmoda però bonica) crec que és una excel·lent relació qualitat preu. No estava en principi per posar-lo al meu apartat de recomanats, però finalment l'he colat en aquest rànquing per tots aquests motius, però no precisament per la qüestió gastronòmica.
.JPG)
Tag :
Restaurant,
Restaurant ®
Restaurant Maràngels.
Maràngels
Can Quelot, s/n
17150 - Sant Gregori (Girona)
Tel. 972 429 159
www.marangels.com
Nova parada en aquest restaurant que m'agrada força, situat ben a prop de la ciutat de Girona.
Aquest cop per dinar, varem optar per demanar un segon plat com a principal, i alguna cosa per picar. Com ja et porten d'entrada amb el que demanis, uns entreteniments i uns gotets de gintònic (que no vaig recordar d'immortalitzar), si no vas amb gaire gana, és una bona opció que fa que el preu no es dispari gaire.
Els entreteniments consistien en un gaspatxo, un bocí de pastis de peix (mol bo) i una torrada amb brandada de bacallà i olivada. A més, uns bastonets amb tomàquet, herbes i formatge, i un gintònic que et serveixen en un got petit amb un glaçó i ratlladura de llima o llimona.
I ja per picar, varem demanar unes croquetes de pernil que no vaig fotografiar (bones com sempre i imprescindibles de demanar si aneu) i unes torrades amb pa amb tomàquet i anxoves. Tots dos de primera qualitat.
I ja com plat principal jo vaig demanar uns talls de cansalada amb espardenyes, del que he de dir, que un del talls era massa gruixut i greixos i no em va acabar de fer el pes (costava molt de pair). L'altre tall en canvi (el que es veu a la part superior), era molt melós i més prim i amb més carn que el primer. Molt bo en el seu conjunt.
L'altre plat va ser un lluç a la donostiarra que estava força bo. Potser una mica més de bitxo li aniria bé, però és només una apreciació.
En l'apartat del vi, aquest cop crec que no varem acabar d'encertar. Vam triar un Tayaimgut que és massa floral i àcid per acompanyar plats tan contundents com el de la cansalada (tot i que m'agrada molt i el trobo ideal per altres tipus de menjar). Els preus dels vins, molt i molt bé, ja que calculo que carregen entre un 20 i un 30%, que per un establiment d'aquesta categoria em sembla més que correcte.
No varem demanar postres i com amb el cafè ja et serveixen unes petit fours, l'apartat dolç ja ens queda més que cobert.
Tot plegat va sortir per 80 € que si tenim en compte els ingredients que varem demanar i la categoria del restaurant, em sembla una molt bona RQP.
Altres visites meves (documentades) a aquest restaurant:
- 14 de setembre de 2012
- 11 de febrer de 2012
Can Quelot, s/n
17150 - Sant Gregori (Girona)
Tel. 972 429 159
www.marangels.com
Nova parada en aquest restaurant que m'agrada força, situat ben a prop de la ciutat de Girona.
Aquest cop per dinar, varem optar per demanar un segon plat com a principal, i alguna cosa per picar. Com ja et porten d'entrada amb el que demanis, uns entreteniments i uns gotets de gintònic (que no vaig recordar d'immortalitzar), si no vas amb gaire gana, és una bona opció que fa que el preu no es dispari gaire.
Els entreteniments consistien en un gaspatxo, un bocí de pastis de peix (mol bo) i una torrada amb brandada de bacallà i olivada. A més, uns bastonets amb tomàquet, herbes i formatge, i un gintònic que et serveixen en un got petit amb un glaçó i ratlladura de llima o llimona.
 |
| Gaspatxo - Pastís de peix - Brandada de bacallà amb tapenade |
I ja per picar, varem demanar unes croquetes de pernil que no vaig fotografiar (bones com sempre i imprescindibles de demanar si aneu) i unes torrades amb pa amb tomàquet i anxoves. Tots dos de primera qualitat.
 |
| Anxoves |
I ja com plat principal jo vaig demanar uns talls de cansalada amb espardenyes, del que he de dir, que un del talls era massa gruixut i greixos i no em va acabar de fer el pes (costava molt de pair). L'altre tall en canvi (el que es veu a la part superior), era molt melós i més prim i amb més carn que el primer. Molt bo en el seu conjunt.
 |
| Cansalada amb espardenyes |
L'altre plat va ser un lluç a la donostiarra que estava força bo. Potser una mica més de bitxo li aniria bé, però és només una apreciació.
 |
| Lluç a la donostiarra |
En l'apartat del vi, aquest cop crec que no varem acabar d'encertar. Vam triar un Tayaimgut que és massa floral i àcid per acompanyar plats tan contundents com el de la cansalada (tot i que m'agrada molt i el trobo ideal per altres tipus de menjar). Els preus dels vins, molt i molt bé, ja que calculo que carregen entre un 20 i un 30%, que per un establiment d'aquesta categoria em sembla més que correcte.
 |
| Detall d'un dels cellers naturals que tenen a 'interior del restaurant |
No varem demanar postres i com amb el cafè ja et serveixen unes petit fours, l'apartat dolç ja ens queda més que cobert.
Tot plegat va sortir per 80 € que si tenim en compte els ingredients que varem demanar i la categoria del restaurant, em sembla una molt bona RQP.
Altres visites meves (documentades) a aquest restaurant:
- 14 de setembre de 2012
- 11 de febrer de 2012
Tag :
Restaurant,
Restaurant ®
Auberge "Les Ecureuils". Només l'entorn ho salva...
Auberge "Les Ecureuils"
66340 - VALLCEBOLLERE - OSSEJA
Tel. 04 68 04 52 03
Aquesta setmana varem estar uns dies a la Cerdanya i com volíem provar un lloc nou, i ens havien recomanat un de menjar típic francès, doncs ens vam decidir per aquest.
Està situat a la localitat francesa de Vallcebollère a la que arribarem després d'una entretinguda carretera amb espectaculars vistes que haurem agafat al poble d'Osséja.
El restaurant és de fàcil localització, ja que està al bell mig de la carretera que creu el poble. Es pot aparcar fàcilment a l'aparcament públic que trobarem al final de la mateixa carretera.
D'entrada, el lloc ens va fer molt bona fila (jo personalment no conec a les persones que van recomanar-lo) ja que es veia un restaurant molt rústic i molt ben condicionat (a més, a l'entrada estava, a banda d'altres, el cartell identificador de la guia Michelin d'aquest mateix any que ho recomanava... Deu meu...).
Un cop a l'interior, ens van acomodar en una gran taula rodona i ens van portar les cartes. Després de fer una ullada, tots vam escollir un dels menús que hi havia i que estava força bé per 35€ (sense incloure el vi) i que constava d'un primer i un segon plat a escollir, un sortit de formatges o un mel i mató, i unes postres (també a escollir). Fins que ens van prendre nota van passar uns 30 o 40 minuts, i val a dir que només tenien una taula més ocupada a l'interior del local i dos o tres a la terrassa exterior.
Dels primers plats no vaig fer ni una sola fotografia, ja que amb l'estona que havia passat, estàvem força afamats, i no estava per romanços. Les diferents tries van ser les següents (els noms, lògicament, no són els que figuraven a la carta del restaurant, ja que no els recordo i el meu francès no és gaire fluid):
- Fetge d'ànec micuit presentat amb el seu greix (desconec si és habitual servir-lo així per aquesta zona, però em va semblar massa greix al plat) i amb diverses fruites (com kiwi i alquequengis). Acompanyat per unes llenques de pa de pagès, alguna de les quals estaven cremades (sí, cremades en un restaurant d'aquesta categoria...) i eren massa gruixudes.
- Pernil salat amb amanida i fruites variades. No el vaig tastar, però visualment no era per fer-li la onada. Era dels senzills (tipus pernil "bodeguero") i tallat tan gruixut que semblava fet amb una motoserra.
- Amanida amb formatge de cabra i vinagreta dolça. Tampoc la vaig tastar, però qui la va menjar, va dir que estava bona.
Els segons plats, que, passat el primer moment de gana incontrolada, ja vaig aconseguir retratar, van ser, un tall de vedella que anava acompanyat d'una mena de truita amb carabassó i fonoll (ara no recordo el nom d'aquesta preparació típica francesa que es prepara amb ou, mantega i llet), un tomàquet al forn farcit d'herbes, un vol-au-vent (pura mantega i deliciós), un farcell de mongetes envoltades per un tall de bacó (el millor dels acompanyaments) i unes patates fregides, de les quals, no vaig aconseguir menjar ni una, ja que estaven totalment crues. Bé el punt de cocció de la carn (al menys al meu tall, cosa que no va succeir amb l'altre) que de fet, va ser el demanat. Bon producte, tot i que hauria sigut un detall retirar la corda que lliga la peça de carn (és el primer cop que em posen una corda al plat i de fet un que va tastar la carn, es va empassar un tall d'aquest cordill).
Un altre dels plats (no recordo el nom ni que em matin) era un preparat a base d'una peça de xai totalment desossada i servida a talls, que vaig tastar i em va semblar molt tendra i saborosa. Tenia una mena de salsa molt potent i bastant dolça a on predominaven les notes de fonoll. Amb acompanyaments de fruites diverses i tomàquets cirera.
Després del plat principal de carn, varen portar un bon assortiment de formatges francesos, que no sabria dir quin era el més bo. El més senzill i el millor dels plats tastats durant el dinar.
A més, un plat de vieires, del qual tampoc puc opinar. Qui el va demanar, va dir que estaven bé.
Tot l'àpat va ser acompanyat per un vi negre Domaine de Castell de Côtes du Roussillon Villages, que a 20 € l'ampolla ens va semblar més que correcte.
Espectaculars i molt bones les postres, que no recordo el nom, però era com una mena de braç de gitano farcida de crema i envoltada de merenga. Acompanyada per un sortit de fruites, un gelat de mandarina i una melmelada de gerds. A mi em sobren els dolços, però he de reconèixer que estaven força bons. Aquests postres es poden veure sencers a la fotografia de l'interior del local en la que es veu el moble a on guarden les postres (és una cosa de color blanc allargada).
I ja per finalitzar el resum del dinar, diré que mereix capítol apart el cafè... Mare de Deu!! No vaig ni poder fer-li una fotografia. Quan el van portar, ja em va sobtar que la vora de la tassa estigués tacada amb el marro del cafè, però vaig pensar, que una errada qualsevol la podia tenir i que no passava res... Però, quan vaig apurar la tassa i em vaig empassar tot el marro que hi havia el fons (i que era força abundant), no sabia que fer... En fi, no ho explicaré.
Em sap molt de greu, però és el segon restaurant que he de classificar a la categoria de "Restaurant NO ®". Segurament va tenir temps millors o potser era només aquell dia, però crec que més de tres hores per dinar és summament excessiu. No puc dir que el servei fos deficient, ja que era inexistent. Només hi havia una noia amb unes galtes vermelles com tomàquets (i que consti que no vull fer escarni) que anava rebufant tota l'estona i que no era precisament molt hàbil a l'hora de recollir i servir. Ja quasi a l'hora de marxar, va venir a ajudar un altre noia que semblava més eficient, però que havia d'estar fent la migdiada fins aleshores...
És una veritable llàstima, ja que tant l'entorn natural a on està el restaurant, com aquest en sí mateix, són encantadors. Tot el parament de taula i vaixella i cristalleria són de primera i el lloc, per poc que si esforcessin seria de visita quasi obligada..
El preu, uns 50 € per cap aproximadament amb menú, begudes (aigua, vi i cerveses) i "cafès" crec que seria correcte per un lloc amb un servei més adient i a on polissin quatre detalls amb els plats. Crec que és el lloc a on menys propina he deixat: 90 cèntims i sincerament ho vaig fer per no portar monedes a les butxaques...
Menció especial per els senyors de la guia Michelin. No és que fos el cartell d'una edició anterior de la guia, no. Era la d'aquest mateix any. Això em ve a demostrar que les referències d'aquesta mena de gurus de la gastronomia s'han d'agafar amb pinces. I ho dic jo, que sovint em deixo portar per les mateixes... Però en aquest cas al menys, la menció a la guia està totalment injustificada.
66340 - VALLCEBOLLERE - OSSEJA
Tel. 04 68 04 52 03
Aquesta setmana varem estar uns dies a la Cerdanya i com volíem provar un lloc nou, i ens havien recomanat un de menjar típic francès, doncs ens vam decidir per aquest.
Està situat a la localitat francesa de Vallcebollère a la que arribarem després d'una entretinguda carretera amb espectaculars vistes que haurem agafat al poble d'Osséja.
El restaurant és de fàcil localització, ja que està al bell mig de la carretera que creu el poble. Es pot aparcar fàcilment a l'aparcament públic que trobarem al final de la mateixa carretera.
D'entrada, el lloc ens va fer molt bona fila (jo personalment no conec a les persones que van recomanar-lo) ja que es veia un restaurant molt rústic i molt ben condicionat (a més, a l'entrada estava, a banda d'altres, el cartell identificador de la guia Michelin d'aquest mateix any que ho recomanava... Deu meu...).
 |
| Entrada al restaurant |
 |
| Detall de les xapes de les diferents guies gastronòmiques |
Un cop a l'interior, ens van acomodar en una gran taula rodona i ens van portar les cartes. Després de fer una ullada, tots vam escollir un dels menús que hi havia i que estava força bé per 35€ (sense incloure el vi) i que constava d'un primer i un segon plat a escollir, un sortit de formatges o un mel i mató, i unes postres (també a escollir). Fins que ens van prendre nota van passar uns 30 o 40 minuts, i val a dir que només tenien una taula més ocupada a l'interior del local i dos o tres a la terrassa exterior.
 |
| Detall de l'interior del restaurant. Es pot veure la taula de postres en primer pla. |
Dels primers plats no vaig fer ni una sola fotografia, ja que amb l'estona que havia passat, estàvem força afamats, i no estava per romanços. Les diferents tries van ser les següents (els noms, lògicament, no són els que figuraven a la carta del restaurant, ja que no els recordo i el meu francès no és gaire fluid):
- Fetge d'ànec micuit presentat amb el seu greix (desconec si és habitual servir-lo així per aquesta zona, però em va semblar massa greix al plat) i amb diverses fruites (com kiwi i alquequengis). Acompanyat per unes llenques de pa de pagès, alguna de les quals estaven cremades (sí, cremades en un restaurant d'aquesta categoria...) i eren massa gruixudes.
- Pernil salat amb amanida i fruites variades. No el vaig tastar, però visualment no era per fer-li la onada. Era dels senzills (tipus pernil "bodeguero") i tallat tan gruixut que semblava fet amb una motoserra.
- Amanida amb formatge de cabra i vinagreta dolça. Tampoc la vaig tastar, però qui la va menjar, va dir que estava bona.
Els segons plats, que, passat el primer moment de gana incontrolada, ja vaig aconseguir retratar, van ser, un tall de vedella que anava acompanyat d'una mena de truita amb carabassó i fonoll (ara no recordo el nom d'aquesta preparació típica francesa que es prepara amb ou, mantega i llet), un tomàquet al forn farcit d'herbes, un vol-au-vent (pura mantega i deliciós), un farcell de mongetes envoltades per un tall de bacó (el millor dels acompanyaments) i unes patates fregides, de les quals, no vaig aconseguir menjar ni una, ja que estaven totalment crues. Bé el punt de cocció de la carn (al menys al meu tall, cosa que no va succeir amb l'altre) que de fet, va ser el demanat. Bon producte, tot i que hauria sigut un detall retirar la corda que lliga la peça de carn (és el primer cop que em posen una corda al plat i de fet un que va tastar la carn, es va empassar un tall d'aquest cordill).
 |
| Tall de vedella amb el seus guarniments |
Un altre dels plats (no recordo el nom ni que em matin) era un preparat a base d'una peça de xai totalment desossada i servida a talls, que vaig tastar i em va semblar molt tendra i saborosa. Tenia una mena de salsa molt potent i bastant dolça a on predominaven les notes de fonoll. Amb acompanyaments de fruites diverses i tomàquets cirera.
 |
| Xai |
Després del plat principal de carn, varen portar un bon assortiment de formatges francesos, que no sabria dir quin era el més bo. El més senzill i el millor dels plats tastats durant el dinar.
 |
| Formatges |
A més, un plat de vieires, del qual tampoc puc opinar. Qui el va demanar, va dir que estaven bé.
Tot l'àpat va ser acompanyat per un vi negre Domaine de Castell de Côtes du Roussillon Villages, que a 20 € l'ampolla ens va semblar més que correcte.
Espectaculars i molt bones les postres, que no recordo el nom, però era com una mena de braç de gitano farcida de crema i envoltada de merenga. Acompanyada per un sortit de fruites, un gelat de mandarina i una melmelada de gerds. A mi em sobren els dolços, però he de reconèixer que estaven força bons. Aquests postres es poden veure sencers a la fotografia de l'interior del local en la que es veu el moble a on guarden les postres (és una cosa de color blanc allargada).
 |
| Les postres |
I ja per finalitzar el resum del dinar, diré que mereix capítol apart el cafè... Mare de Deu!! No vaig ni poder fer-li una fotografia. Quan el van portar, ja em va sobtar que la vora de la tassa estigués tacada amb el marro del cafè, però vaig pensar, que una errada qualsevol la podia tenir i que no passava res... Però, quan vaig apurar la tassa i em vaig empassar tot el marro que hi havia el fons (i que era força abundant), no sabia que fer... En fi, no ho explicaré.
Em sap molt de greu, però és el segon restaurant que he de classificar a la categoria de "Restaurant NO ®". Segurament va tenir temps millors o potser era només aquell dia, però crec que més de tres hores per dinar és summament excessiu. No puc dir que el servei fos deficient, ja que era inexistent. Només hi havia una noia amb unes galtes vermelles com tomàquets (i que consti que no vull fer escarni) que anava rebufant tota l'estona i que no era precisament molt hàbil a l'hora de recollir i servir. Ja quasi a l'hora de marxar, va venir a ajudar un altre noia que semblava més eficient, però que havia d'estar fent la migdiada fins aleshores...
És una veritable llàstima, ja que tant l'entorn natural a on està el restaurant, com aquest en sí mateix, són encantadors. Tot el parament de taula i vaixella i cristalleria són de primera i el lloc, per poc que si esforcessin seria de visita quasi obligada..
El preu, uns 50 € per cap aproximadament amb menú, begudes (aigua, vi i cerveses) i "cafès" crec que seria correcte per un lloc amb un servei més adient i a on polissin quatre detalls amb els plats. Crec que és el lloc a on menys propina he deixat: 90 cèntims i sincerament ho vaig fer per no portar monedes a les butxaques...
Menció especial per els senyors de la guia Michelin. No és que fos el cartell d'una edició anterior de la guia, no. Era la d'aquest mateix any. Això em ve a demostrar que les referències d'aquesta mena de gurus de la gastronomia s'han d'agafar amb pinces. I ho dic jo, que sovint em deixo portar per les mateixes... Però en aquest cas al menys, la menció a la guia està totalment injustificada.
Tag :
Restaurant,
Restaurant NO ®
Cansalada amb Teriyaki
Ingredients:
- Cansalada (aproximadament, uns 150 grams per cap)
- Mitja ceba o una de sencera si és petita.
- Dos o tres grans d'all pelats.
- Un grapat de llavors de pebre negre (unes deu).
- Salsa Teriyaki (uns 200 cc per un Pancetil 500)
Començarem bullint la cansalada amb aigua i sal, juntament amb els grans d'all, la ceba i les boles de pebre, durant una hora i mitja aproximadament. Aquest procés, crec que si es tingues la sort de poder-se fer al vuit a baixa temperatura durant 24 o 48 hores, el plat ja seria per fer palmes amb les orelles...
La retirem, la deixem refredar per poder-la treballar bé i fem uns talls d'uns dos centímetres.
La posarem en un recipient que pugui anar al forn i la banyarem bé amb la salsa teriyaki. Ho posarem al forn prèviament preescalfat a uns 180-200º durant uns 30-40', en funció del forn que tinguem. Cada cinc o sis minuts, anirem remullant amb el mateix teriyaki per sobre dels talls de cansalada. Quan tingui una consistència de salsa, retirarem del forn i emplatarem.
Jo ho vaig fer amb una comprada, però pot elaborar-se a casa barrejant salsa de soia amb mirin a parts igual, més la meitat equivalent de sake i el mateix pes d'aquest amb sucre. Hi ha qui també afegeix gingebre i citronella i d'altres que ho complementen amb mel. En qualsevol dels casos, ho remenem bé, ho portem al foc i, quan comenci a bullir, el deixem a foc suau durant quinze minuts o fins que se'ns redueixi a una tercera part, ho colem i deixem que es refredi.
Per acompanyar, no s'ha de ser gaire animal i sempre serà millor acompanyar els talls de cansalada d'uns brots d'amanida, uns tomàquets o uns espàrrecs.
Recepta del llibre del mestre Adrià. Personalment m'ha agradat molt, tot i que li falta la gracia del cruixent que es produeix quan la passem per les brases. El proper cop que la prepari, introduiré algun ingredient que li aporti aquesta sensació al plat.
Tag :
Receptes
Addis Abeba. Cuina d'Etiòpia a Barcelona.
Addis Abeba
Vallespir, 44
08014 - Barcelona
Tel. 934 094 037
www.addis-abeba.es
Aprofitant un SmartBox de "Cuines del Mon" que ens van portar els reis i després de donar voltes a veure a quin d'ells anàvem, vam decidir aquest restaurant de cuina etíop. Dels altres de Barcelona que hi figuraven a la guia, varem descartar els japonesos (dubto que estiguessin al nivell), els italians (després d'haver estat a uns quants de força autèntics, no ens venia de gust), els de cuina mediterrània (home, una mica exòtics si que som, però no crec que estiguem en aquesta categoria...), els xinesos i els peruans (val el mateix comentat per els japonesos), i els hindús (tenen com ingredient base de molts dels seus plats, el coco, que no ens agrada gaire). Ens quedaven per tant: els libanesos, algun colombià i el etíop, que és pel que ens vam decidir finalment.
Ubicat al barri de Sants i molt a prop de l'estació, és un local amb decoració senzilla i una ambientació típica del seu país en el que has de seure, si o si, en tamborets i en el que en lloc de taula (com es pot observar a la fotografia), tenen una mena de recipient amb tapa fet de palla i que rep el nom de mesob.
Com anàvem amb el menú ja definit pel SmartBox, només havíem d'escollir la beguda que va ser una cervesa etíop (tenien d'altres, però ja posats..) i que ens van recomanar per contrarestar les espècies que portava el menjar. Estava força bé i complia la seva comesa.
Vaig fer una fotografia de la carta, per saber que era el que anàvem tastant. Molt bona definició no és que tingui...
Ens van portar un menú de degustació per compartir els dos i que consistia en una base d'injera que és el pa etíop molt semblant a una crep i que s'elabora amb farina de teff (cereal etíop) i a sobre d'aquesta, tots els plats que es degustaven:
- Dorowot. Pollastre guisat i especiat.
- Segawot. Vedella guisada i especiada.
- Aterkek. Cigrons sofregits amb porros.
- Atkelt. Guisat de papates i verdures.
- Aib. Formatge fresc amanit.
- Duba. Carbassa, porro i pastanaga amb espècies.
Tot això és el que incloïa el menú del SmartBox i al que el restaurant va afegir els següents:
- Meser Kek. Llenties al estil etíop.
- Gomen. Bledes cuites amb ceba, all i espècies.
- Tikel Gomen. Col amb ceba, pastanaga i espècies.
- Abeba Gomen. Bròquil al estil etíop.
- Selata. Amanida de enciam, tomàquet i alvocat.
I la foto del plat:
Les quantitats no són excessives, però com són bastants els ingredients a tastar, et quedes força bé.
No et posen coberts per menjar, ja que l'habitual és anar agafant bocins de cada ingredient amb l'ajut de l'injera. En general, puc dir que l'elaboració dels ingredients la vaig trobar correcte, i els sabors no són tampoc tant diferents dels que podem trobar per terres nostres. Potser per suavitzar la possible contundència de la seva cuina o potser és que estan excessivament europeïtzats.
De postres varem demanar un pastís de pastanaga, excessivament embafador pels nostres paladars i amb sorpresa capil·lar inclosa a un dels trossos (o al menys això ens va semblar).
Ens van obsequiar amb un te amb espècies (entre les que destacava clarament el clau) que em va agradar força, fins i tot a mi que no m'agraden gaire aquests tipus d'infusions.
I per acabar, al portar el compte, també ens van obsequiar amb un got d'un licor típic d'Etiòpia que es diu Amarula i que segons ens va explicar, és un licor elaborat a partir dels fruits d'un arbre africà que es diu marula, i que mengen elefants i girafes i s'emborratxen. Ens va preguntar si no havíem vist mai un animal d'aquests borratxos i després de veure la meva expressió es va afanyar a afegir... en documentals de la tele... :)
En conclusió, és un lloc al que m'ha agradat anar i poder-lo conèixer, ja que és una cultura diferent del menjar de la que tenim a casa nostra. Destacaria per sobre del menjar pròpiament dit, el fet de compartir aquest, que fa que pugui ser una vetllada alternativa si es va amb grup. Servei molt atent i que no dubta en donar les explicacions que calguin dels plats.
Vallespir, 44
08014 - Barcelona
Tel. 934 094 037
www.addis-abeba.es
Aprofitant un SmartBox de "Cuines del Mon" que ens van portar els reis i després de donar voltes a veure a quin d'ells anàvem, vam decidir aquest restaurant de cuina etíop. Dels altres de Barcelona que hi figuraven a la guia, varem descartar els japonesos (dubto que estiguessin al nivell), els italians (després d'haver estat a uns quants de força autèntics, no ens venia de gust), els de cuina mediterrània (home, una mica exòtics si que som, però no crec que estiguem en aquesta categoria...), els xinesos i els peruans (val el mateix comentat per els japonesos), i els hindús (tenen com ingredient base de molts dels seus plats, el coco, que no ens agrada gaire). Ens quedaven per tant: els libanesos, algun colombià i el etíop, que és pel que ens vam decidir finalment.
Ubicat al barri de Sants i molt a prop de l'estació, és un local amb decoració senzilla i una ambientació típica del seu país en el que has de seure, si o si, en tamborets i en el que en lloc de taula (com es pot observar a la fotografia), tenen una mena de recipient amb tapa fet de palla i que rep el nom de mesob.
Com anàvem amb el menú ja definit pel SmartBox, només havíem d'escollir la beguda que va ser una cervesa etíop (tenien d'altres, però ja posats..) i que ens van recomanar per contrarestar les espècies que portava el menjar. Estava força bé i complia la seva comesa.
Vaig fer una fotografia de la carta, per saber que era el que anàvem tastant. Molt bona definició no és que tingui...
Ens van portar un menú de degustació per compartir els dos i que consistia en una base d'injera que és el pa etíop molt semblant a una crep i que s'elabora amb farina de teff (cereal etíop) i a sobre d'aquesta, tots els plats que es degustaven:
- Dorowot. Pollastre guisat i especiat.
- Segawot. Vedella guisada i especiada.
- Aterkek. Cigrons sofregits amb porros.
- Atkelt. Guisat de papates i verdures.
- Aib. Formatge fresc amanit.
- Duba. Carbassa, porro i pastanaga amb espècies.
Tot això és el que incloïa el menú del SmartBox i al que el restaurant va afegir els següents:
- Meser Kek. Llenties al estil etíop.
- Gomen. Bledes cuites amb ceba, all i espècies.
- Tikel Gomen. Col amb ceba, pastanaga i espècies.
- Abeba Gomen. Bròquil al estil etíop.
- Selata. Amanida de enciam, tomàquet i alvocat.
I la foto del plat:
Les quantitats no són excessives, però com són bastants els ingredients a tastar, et quedes força bé.
No et posen coberts per menjar, ja que l'habitual és anar agafant bocins de cada ingredient amb l'ajut de l'injera. En general, puc dir que l'elaboració dels ingredients la vaig trobar correcte, i els sabors no són tampoc tant diferents dels que podem trobar per terres nostres. Potser per suavitzar la possible contundència de la seva cuina o potser és que estan excessivament europeïtzats.
De postres varem demanar un pastís de pastanaga, excessivament embafador pels nostres paladars i amb sorpresa capil·lar inclosa a un dels trossos (o al menys això ens va semblar).
Ens van obsequiar amb un te amb espècies (entre les que destacava clarament el clau) que em va agradar força, fins i tot a mi que no m'agraden gaire aquests tipus d'infusions.
I per acabar, al portar el compte, també ens van obsequiar amb un got d'un licor típic d'Etiòpia que es diu Amarula i que segons ens va explicar, és un licor elaborat a partir dels fruits d'un arbre africà que es diu marula, i que mengen elefants i girafes i s'emborratxen. Ens va preguntar si no havíem vist mai un animal d'aquests borratxos i després de veure la meva expressió es va afanyar a afegir... en documentals de la tele... :)
En conclusió, és un lloc al que m'ha agradat anar i poder-lo conèixer, ja que és una cultura diferent del menjar de la que tenim a casa nostra. Destacaria per sobre del menjar pròpiament dit, el fet de compartir aquest, que fa que pugui ser una vetllada alternativa si es va amb grup. Servei molt atent i que no dubta en donar les explicacions que calguin dels plats.
Tag :
Restaurant
Peperonata di Zia Maria
No tinc ni la més remota idea d'on ve el nom d'aquest plat. Només puc dir que està extret d'un llibre de fitxes amb receptes del restaurant La Cucanya (El Racó de Santa Llúcia, S/N - Vilanova i la Geltrú).
Els ingredients necessaris són (per 6 persones):
- 1 quilo de pebrots vermells escalivats i pelats.
- 8 cullerades d'oli d'oliva.
- 50 grams de tàperes.
- 1 ceba mitjana.
- 50 grams d'olives negres.
- 50 grams d'olives verdes sense os.
- 1 cullerada de sucre.
- 1 got de vinagre.
- Sal i pebre.
Començarem sofregint la ceba picada ben fina en una cassola amb l'oli d'oliva. Quan ja estigui feta, afegirem el sucre, el vinagre i les tàperes i ho deixarem coure durant uns cinc minuts i a continuació afegirem les olives i els pebrots tallats a tires, sal i pebre. Taparem la cassola i ho deixarem coure a foc molt lent durant uns quinze minuts.
Com es pot veure, a part de ser un plat molt senzill, és ràpid de fer (tret del temps d'escalivar els pebrots) i molt gustós i ideal pels dies d'estiu.
També és ideal per fer una gran quantitat ja que es conserva perfectament a la nevera durant dos o tres setmanes.
Pot consumir-se fred o calent i pot ser un plat principal o un acompanyament d'un peix o una carn, així com barrejar-se amb qualsevol pasta.
Tag :
Receptes
Torre Bellesguard. Un lloc per gaudir de Gaudi.
Avui l'entrada no és gastronòmica, si no més aviat una recomanació per passar una tarda diferent a Barcelona durant aquest mes d'agost.
S'ha posat en marxa un projecte per obrir les portes de la Torre Bellesguard durant les tardes dels dimarts i dijous de 18:00 a 21:00 hores (en principi, només durant aquest mes), amb dos programes diferenciats segons el dia:
- Dimarts. Consisteix en una visita exterior, amb una volta pel jardí amb una copa de cava i violí en directe de la ma de Stanislav Stepanek i Júlia Puigbó.
S'ha posat en marxa un projecte per obrir les portes de la Torre Bellesguard durant les tardes dels dimarts i dijous de 18:00 a 21:00 hores (en principi, només durant aquest mes), amb dos programes diferenciats segons el dia:
- Dimarts. Consisteix en una visita exterior, amb una volta pel jardí amb una copa de cava i violí en directe de la ma de Stanislav Stepanek i Júlia Puigbó.
- Dijous. Ambient Chill Out i música a càrrec de dos Dj's amb un mojito.
El preu és de 20 € i de debò, crec que paga la pena.
Dos coses importants i a tenir en compte:
- Si aneu, heu de dir que ho feu de part de la promotora nº 4, que resulta que és la meva filla, i així de pas l'ajudeu una mica, que no costa res, oi? :)
El preu és de 20 € i de debò, crec que paga la pena.
Dos coses importants i a tenir en compte:
- Si aneu, heu de dir que ho feu de part de la promotora nº 4, que resulta que és la meva filla, i així de pas l'ajudeu una mica, que no costa res, oi? :)
- Vigileu amb la porta de l'entrada, ja que s'ha d'aixecar el peu per no ensopegar (hi ha un ferro de la mateixa estructura de forja de la porta).
L'entrada de la viquipedia (que en sap més que jo d'aquests temes) diu el següent d'aquesta construcció:
I ja per finalitzar, us deixo unes quantes fotografies que vaig poder fer i que mostren la meravella d'aquest indret:
L'entrada de la viquipedia (que en sap més que jo d'aquests temes) diu el següent d'aquesta construcció:
La torre Bellesguard, també coneguda com a Casa Figueras, és una casa projectada per Antoni Gaudí i Cornet i construïda entre 1900 i 1909 al peu de la muntanya del Tibidabo (Carrer Bellesguard, 16–20, Barcelona). La casa és de propietat privada i no es pot visitar.
Antoni Gaudí va rebre l'encàrrec de Maria Sagués, vídua de Jaume Figueras, i començà el projecte l'any 1900.[1] Al lloc escollit hi havia les restes d'un palau del segle XV que l'últim rei de la dinastia catalana, Martí l'Humà,[1] havia adoptat com a residència estival l'any 1410. El nom bell-esguard provindria de la bella vista que el rei tenia des d'aquest indret.[2] Aquest origen medieval va ser usat per Gaudí com element d'inspiració, escollint l'estil neogòtic català com a forma d'homenatge.[1] L'arquitecte va aprofitar-ne algunes de les poques restes (parets, pati, etc.) per construir el nou Bellesguard. Per això, la casa te l'aparença externa d'un castell, incloent-hi els seus merlets i la torre que remata la façana. El gran nombre de finestres demostra l'interès de Gaudí per la il·luminació natural.[1]
L'edifici, construït amb pedra i maó, te molta més projecció vertical que horitzontal, ajudada per una torre troncocònica coronada amb la creu de quatre braços tan típica de Gaudí, i ornada amb ceràmica, mostrant els colors de la bandera catalana en homenatge a Martí l´Humà.[1] Les innovadores golfes amb els seus arcs de maó són una demostració de mestratge en la utilització d'aquest material, i poden considerar-se un assaig de les posteriors golfes de la Casa Batlló (1904),[1] tal com també es pot veure a la Pedrera (1906) i al Col·legi de les Teresianes del carrer Ganduxer. Els mosaics dibuixats per Domènec Sugrañes juntament amb el ferro forjat afegeixen fantasia a l'edifici. Gaudí va ser assistit per Joan Rubió i Bellver en aquest i altres edificis. El 1909 Gaudí va deixar l'obra, que va ser completada el 1917 per Domènec Sugrañes, el qual ja havia dissenyat la porta, bancs de ceràmica i mosaics de pedra natural.[3]
Va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 24 de juliol de 1969. El mes de maig del 2008 es van observar fissures a la creu que es va comprovar que estaven per tot l'edifici, requerint una intervenció que va corregir el desplaçament del pinacle i reforçar l'estructura."
I ja per finalitzar, us deixo unes quantes fotografies que vaig poder fer i que mostren la meravella d'aquest indret:
 |
| Vista general de la Torre Bellesguard |
 |
| Detall de la porta principal |
 |
| Detall del nom de la Torre a sobre de la porta principal |
 |
| Detall de la forja d'una balconada |
 |
| Fins i tot les canonades estan cobertes... |
 |
| Detall d'una de les reixes dels finestrals de la torre |
 |
| Vista d'un dels laterals de la torre |
 |
| Vista lateral de la torre |
 |
| Banc a l'entrada de la torre |
 |
| Un dels molts racons del jardí a on gaudir d'una estona de tranquilitat |
 |
| Detall d'uns bancs al jardí |
 |
| Vista general d'una part del jardí |
 |
| Escales d'accés als murs del castell |
