Un ceviche de corvina
Fa 1 hora
Bar Bodega Bartolí. Autèntica casa de menjars.
Bar Bodega Bartolí
Vallespir, 41
08014 - Barcelona
Tel. 933 391 021
Fa uns dies, vaig publicar a la pàgina de Facebook de la Cuina de Mindundi (i a la que podeu accedir clicant aquí i premen el botó "m'agrada") una fotografia amb els plats del dinar mensual que fem amb l'amic Ricard, i que vaig titular "La Santíssima Trinitat". Lluny de voler semblar un heretge (que per una altra banda, he de reconèixer que una mica, ho sóc...), la meva intenció era la d'enaltir una cuina com la que vam tenir la sort de tastar, i elevar-la a la categoria de divina... ;-)
El local en qüestió, es tracta d'un restaurant o millor dit, casa de menjars, en altre temps anomenat Bar Bodega, que està situat al barri de Sants al costat mateix de l'estació de Sants. És un senzill establiment amb una rotació de taules espectacular i que és un no parar de gent que ve i marxa a dinar o bé a fer un aperitiu o un vermut. No sé quanta gent treballa en tan reduït espai, però faria bé el mateix Andoni L. Aduriz de Mugaritz en passar per aquest lloc i tenir una altra visió del que són els moviments dels cambrers i cuiners en un lloc de batalla com aquest. Per qui no ho sàpiga, aquest reconegut (i, tot s'ha de dir, admirat per mi) xef, va contractar en el seu dia, quan va reobrir després de la reconstrucció del seu restaurant, a una companyia de dansa per què ensenyessin a moure a tot el seu personal de sala i cuina. No sé jo si cal...
Com sempre, podreu llegir el resum de la mateixa visita al blog de Ricard, clicant aquí, a on segurament trobareu una informació més detallada i amb més fotografies i de millor qualitat que les que jo exposo.
El dinar en si, va constar d'uns lleugers entrants a compartir per agafar una mica de gana. Unes orelles amb mongetes, que he de dir (i segur que coincidim en aquest plat) que són de les millors que he tastat mai. L'orella, melosa com ha de ser, les mongetes seques i amb algun camagroc que passava per allà i tot amalgamat amb un oli amb el seu punt pujat i perfecte d'all. Un plat per ser egoista i no tornar a compartir si mai torno...
Uns excel·lents callos amb un punt simpàtic de picant i amb el que ens vàrem acabar el primer cistell de pa que ens havien portat, sucant fins que els dits se'ns van arrugar... De nota molt alta també.
I ja per acabar i omplir forats, uns peus de porc guisats, no sé si es pot dir a la catalana, però estaven preparats amb una senzilla bressa i sense gaires guarniments, imagino que per donar el protagonisme als mateixos peus de l'animal.
I per acompanyar l'àpat, un bon vinet de la D.O.Q. Priorat. Un Solanes 2007 del celler Cims de Porrera, que va aportar la nota de charme davant l'allau de menuts que ens vàrem ficar entre pit i esquena.
Servei impressionant, atent i eficient, sense arribar a embafar.
El compte sense postres i amb quatre cafetons, va sortir finalment per 60€ (per poc, però no va arribar...), que tenint en compte que el cost del vi era més de la tercera part, no està gens malament. També hi ha l'opció de fer el menú al migdia, que és molt econòmic, i veient el nivell que tenen a la cuina, segur que és per anar diàriament si tens la sort de viure a prop.
Un lloc totalment recomanable i de pelegrinatge obligat pels amants d'aquesta mena de preparacions, juntament amb Can Vilaró. I com també aquest últim, tenen el desavantatge de no obrir als vespres (imagino que començar a treballar a les set del matí ha de tenir alguna cosa a veure...). No podia ser tot perfecte...
Vallespir, 41
08014 - Barcelona
Tel. 933 391 021
Fa uns dies, vaig publicar a la pàgina de Facebook de la Cuina de Mindundi (i a la que podeu accedir clicant aquí i premen el botó "m'agrada") una fotografia amb els plats del dinar mensual que fem amb l'amic Ricard, i que vaig titular "La Santíssima Trinitat". Lluny de voler semblar un heretge (que per una altra banda, he de reconèixer que una mica, ho sóc...), la meva intenció era la d'enaltir una cuina com la que vam tenir la sort de tastar, i elevar-la a la categoria de divina... ;-)
El local en qüestió, es tracta d'un restaurant o millor dit, casa de menjars, en altre temps anomenat Bar Bodega, que està situat al barri de Sants al costat mateix de l'estació de Sants. És un senzill establiment amb una rotació de taules espectacular i que és un no parar de gent que ve i marxa a dinar o bé a fer un aperitiu o un vermut. No sé quanta gent treballa en tan reduït espai, però faria bé el mateix Andoni L. Aduriz de Mugaritz en passar per aquest lloc i tenir una altra visió del que són els moviments dels cambrers i cuiners en un lloc de batalla com aquest. Per qui no ho sàpiga, aquest reconegut (i, tot s'ha de dir, admirat per mi) xef, va contractar en el seu dia, quan va reobrir després de la reconstrucció del seu restaurant, a una companyia de dansa per què ensenyessin a moure a tot el seu personal de sala i cuina. No sé jo si cal...
Com sempre, podreu llegir el resum de la mateixa visita al blog de Ricard, clicant aquí, a on segurament trobareu una informació més detallada i amb més fotografies i de millor qualitat que les que jo exposo.
 |
| La Santíssima Trinitat |
El dinar en si, va constar d'uns lleugers entrants a compartir per agafar una mica de gana. Unes orelles amb mongetes, que he de dir (i segur que coincidim en aquest plat) que són de les millors que he tastat mai. L'orella, melosa com ha de ser, les mongetes seques i amb algun camagroc que passava per allà i tot amalgamat amb un oli amb el seu punt pujat i perfecte d'all. Un plat per ser egoista i no tornar a compartir si mai torno...
 |
| Orella amb mongetes - 7,95 € |
Uns excel·lents callos amb un punt simpàtic de picant i amb el que ens vàrem acabar el primer cistell de pa que ens havien portat, sucant fins que els dits se'ns van arrugar... De nota molt alta també.
 |
| Callos - 7,95 € |
I ja per acabar i omplir forats, uns peus de porc guisats, no sé si es pot dir a la catalana, però estaven preparats amb una senzilla bressa i sense gaires guarniments, imagino que per donar el protagonisme als mateixos peus de l'animal.
 |
| Peus de porc - 6,90 € |
I per acompanyar l'àpat, un bon vinet de la D.O.Q. Priorat. Un Solanes 2007 del celler Cims de Porrera, que va aportar la nota de charme davant l'allau de menuts que ens vàrem ficar entre pit i esquena.
 |
| Solanes (D.O.Q. Priorat) - 21 € |
Servei impressionant, atent i eficient, sense arribar a embafar.
El compte sense postres i amb quatre cafetons, va sortir finalment per 60€ (per poc, però no va arribar...), que tenint en compte que el cost del vi era més de la tercera part, no està gens malament. També hi ha l'opció de fer el menú al migdia, que és molt econòmic, i veient el nivell que tenen a la cuina, segur que és per anar diàriament si tens la sort de viure a prop.
Un lloc totalment recomanable i de pelegrinatge obligat pels amants d'aquesta mena de preparacions, juntament amb Can Vilaró. I com també aquest últim, tenen el desavantatge de no obrir als vespres (imagino que començar a treballar a les set del matí ha de tenir alguna cosa a veure...). No podia ser tot perfecte...
Tag :
Restaurant,
Restaurant ®
El Mexicano de Sant Cugat
El Mexicano
Puig i Cadafalch, 42
08172 - Sant Cugat del Vallés
Tel. 935 878 435
www.mexicanosantcugat.com
Després de la visita que vàrem fer fa un parell de mesos al Niño Viejo del clan Adrià i que podeu llegir clickant a sobre del mateix nom, vàrem anar la nit de reis (si... ja sé que fa molts dies d'això, però vaig publicant els llocs en la mida que em va bé i em ve de gust) a un restaurant mexicà que ben poc tenia a veure amb l'anterior... En aquest cas, es tracta d'un senzill restaurant de cuina tradicional mexicana que porta un bon grapat d'anys a Sant Cugat, i del qual desconec si pertany o no a una franquícia d'aquestes de menjars mig preparats.
Com he comentat altres cops anteriorment, no sóc cap expert en cuines d'altres indrets, i dubto que arribi a ser-ho. Les tasto, opino, i dic si m'agraden o no i que em sembla la seva relació qualitat o satisfacció vs. preu.
En aquesta ocasió anàvem tots a sopar i vam triar la fórmula de compartir uns entrants i demanar un plat principal cadascú. Vàrem declinar l'oferta (molt pobre i amb referències de fora del país) de vins, i vam demanar cerveses, aigües i refrescos.
Un bon guacamole amb els seus corresponents nachos.
Un plat anomenat "Formatge fos", en el que et presentaven una barreja de formatges fosos en una cassola de fang i servit amb unes fajitas per acompanyar, va ser l'altre entrant a compartir.
I de plats principals, dues racions de cochinita pibil, que va ser la meva tria, i que he de reconèixer que estava prou bona. Però són plats massa contundents i que a mig plat ja em cansen (i això que a casa nostra tenim un recull de plats que són també força bèsties...).
Uns tacos al pastor, que són unes fajitas amb una barreja de carn de porc i vedella, prèviament marinada amb ingredients més típics de les cuines mexicanes, com achiote, bitxo i d'altres espècies.
I un plat anomenat "La Gringa" que venia a ser com unes fajitas doblegades per la meitat i farcides de formatges, amb una salsa de tomàquet i coriandre (que crec que és l'herba més utilitzada a la gastronomia mexicana i que deu ser com per nosaltres el julivert).
Servei eficient i atent i local còmode i agradable (si no ensopeguem amb el graó de l'entrada, que per una altra banda, he de dir que està prou senyalitzat).
El compte per tots quatre, begudes (cerveses, aigües i refrescs), cafès i alguna cosa de postres, va ser finalment de 86,20 €. Es a dir, que per uns 20 € per cap, podem sopar en un mexicà que potser no tindrà el nom dels Adrià al darrere, ni serà tan fashion, però comparativa i pràcticament en tots els aspectes, em quedo amb aquest restaurant.
I poca cosa més puc aportar en aquest post...
Puig i Cadafalch, 42
08172 - Sant Cugat del Vallés
Tel. 935 878 435
www.mexicanosantcugat.com
Després de la visita que vàrem fer fa un parell de mesos al Niño Viejo del clan Adrià i que podeu llegir clickant a sobre del mateix nom, vàrem anar la nit de reis (si... ja sé que fa molts dies d'això, però vaig publicant els llocs en la mida que em va bé i em ve de gust) a un restaurant mexicà que ben poc tenia a veure amb l'anterior... En aquest cas, es tracta d'un senzill restaurant de cuina tradicional mexicana que porta un bon grapat d'anys a Sant Cugat, i del qual desconec si pertany o no a una franquícia d'aquestes de menjars mig preparats.
Com he comentat altres cops anteriorment, no sóc cap expert en cuines d'altres indrets, i dubto que arribi a ser-ho. Les tasto, opino, i dic si m'agraden o no i que em sembla la seva relació qualitat o satisfacció vs. preu.
En aquesta ocasió anàvem tots a sopar i vam triar la fórmula de compartir uns entrants i demanar un plat principal cadascú. Vàrem declinar l'oferta (molt pobre i amb referències de fora del país) de vins, i vam demanar cerveses, aigües i refrescos.
Un bon guacamole amb els seus corresponents nachos.
 |
| Guacamole (8,90 €) |
Un plat anomenat "Formatge fos", en el que et presentaven una barreja de formatges fosos en una cassola de fang i servit amb unes fajitas per acompanyar, va ser l'altre entrant a compartir.
 |
| Formatge fos (8,40 €) |
I de plats principals, dues racions de cochinita pibil, que va ser la meva tria, i que he de reconèixer que estava prou bona. Però són plats massa contundents i que a mig plat ja em cansen (i això que a casa nostra tenim un recull de plats que són també força bèsties...).
 |
| Cochinita pibil (10,90 €) |
Uns tacos al pastor, que són unes fajitas amb una barreja de carn de porc i vedella, prèviament marinada amb ingredients més típics de les cuines mexicanes, com achiote, bitxo i d'altres espècies.
 |
| Tacos al pastor (10,50 €) |
I un plat anomenat "La Gringa" que venia a ser com unes fajitas doblegades per la meitat i farcides de formatges, amb una salsa de tomàquet i coriandre (que crec que és l'herba més utilitzada a la gastronomia mexicana i que deu ser com per nosaltres el julivert).
 |
| La Gringa (10,90 €) |
Servei eficient i atent i local còmode i agradable (si no ensopeguem amb el graó de l'entrada, que per una altra banda, he de dir que està prou senyalitzat).
El compte per tots quatre, begudes (cerveses, aigües i refrescs), cafès i alguna cosa de postres, va ser finalment de 86,20 €. Es a dir, que per uns 20 € per cap, podem sopar en un mexicà que potser no tindrà el nom dels Adrià al darrere, ni serà tan fashion, però comparativa i pràcticament en tots els aspectes, em quedo amb aquest restaurant.
I poca cosa més puc aportar en aquest post...
Tag :
Restaurant
Caldeni. Festival gastronòmic d'alta volada.
Caldeni
València, 452
08013 - Barcelona
Tel. 932 325 811
Aquesta, és d'aquelles entrades que costa de fer, i més, si com jo, l'esborres de forma accidental quan ja la tens acabada... :-(
El restaurant per nosaltres... Només, una mica més tard, van arribar tres persones que crec que no tenien gaire idea d'on es ficaven, més que res, per les mirades d'incredulitat que llençaven als plats a mesura que els hi anaven servint....
A banda de poder menjar a la carta, tenen dos menús de degustació sorpresa (relativa, doncs la carta ja és prou reduïda en si mateixa...) de deu plats cadascun i en els que l'única diferència entre ambdós, és un dels plats, que està elaborat amb carn de Wagyu originària de Kobe (segons sembla, ara ja es pot comercialitzar fora de les fronteres del Japó). I aquest, va ser el menú que vàrem escollir (és la versió del "hemos venido a jugar" que deia aquell). El menú degustació normal (per anomenar-lo d'alguna manera) té un preu de 55 € per cap, mentre que el de Wagyú - Kobe, surt per 10 € més.
Per tenir-nos entretinguts mentre esperàvem, ens portaren unes Fil·lopizzes. Plat que encara no he fet, però que és un dels que li tinc ganes, i que si no recordo malament, era un dels clàssics de El Bulli, que estava elaborat amb una base de pasta fil·lo pintada amb una mica d'oli i amb parmesà, orenga i tomàquet deshidratat en pols.
 |
| Fil·lopizzes |
El vi escollit per anar paint l'àpat va ser un Riu 2010, del celler Trío Infernal i de la D.O.Q Priorat. Com anell al dit...
 |
| El vi |
D'entrada, una crema de porros amb escopinya. Bé.
 |
| Crema de porros amb escopinya |
El menú en si, començà amb unes sardines marinades acompanyades tan sols d'uns bocins de piparra (una mena de pebrotets àcids, que són originaris del País Basc, i que sempre que tinc oportunitat de passar per allà, intento portar uns quants). Cada dia m'agraden més les sardines així preparades. De fet m'agraden de totes les maneres... I a la brasa, un cop a l'any mínim les he de menjar si o sí.
 |
| Sardines marinades amb piparra |
Continuàrem amb uns talls com de pernil, però de toro (tonyina). Amanits amb un oli d'anxoves, uns pinyons i uns ous de salmó. Deliciós... Es fonien en boca...
 |
| Pernil de mar (toro tonyina), oli d'anxoves i pinyons |
Un foie-gras mi-cuit dels que puc dir sense por a equivocar-me, que és dels millors que he tastat mai. Amb l'acompanyament d'uns talls de carxofa confitada, un sorbet de blat de moro i un cruixent que no recordo que era (per un cop que m'apunto tot, i esborro l'entrada quan ja la tenia acabada...). F U À !
 |
| Foie-gras mi-cuit amb carxofes i sorbet de blat de moro |
I ja amb el següent es van obrir les portes del cel... Uns delicats pèsols del Maresme, amb una cocotxa de bacallà i uns lletons que es fonien al paladar.
Un plat B R U T A L ! ! !
 |
| Pèsols del Maresme, cocotxa de bacallà i lletons |
Per no perdre pistonada, un arròs cremós de ceps amb tòfona d'hivern laminada per sobre. Un plat d'aromes i sabors intensos.
 |
| Arròs cremós de ceps amb tuber melanosporum |
I per fi, el mític tàrtar de Caldeni. Havia sentit parlar tant d'aquesta elaboració en què majoritàriament el món gastronòmic coincideix i que compta amb tants adeptes, que ja esperava amb ànsies el moment de tastar-lo. A l'hora de prendre nota, ens preguntaren el punt de picant que ens agradava, al que vam contestar que ho deixàvem a les seves mans. Molt saborós i amb (per a mi) el punt just de picant. Posteriorment, ens van explicar que tot i que està preparat amb la part del filet, afegeixen un petit percentatge de carn d'una altra part de l'animal (i que ara no recordo... agulla?) per donar-li una major consistència. He tastat de molt bons, però crec que aquest és el millor...
 |
| Steak tàrtar de filet de vedella d'Angus |
Uns talls de filet de vedella Angus de Nebraska, deixaven el llistó a una considerable alçada. Amb una salsa Cafè de Paris que arrodonia, si això és possible, encara més l'harmonia d'aquest tall. Amb una mínima cocció (poc més que la d'un tataki), és un plat per gaudir sense gaires complements, de l'intens sabor d'aquesta carn.
 |
| Filet d'Angus de Nebraska |
I finalment, el tan nomenat i venerat Wagyú de Kobe, aquest cop si que amb una cocció mínima, mínima, preparat a manera de tataki, quasi carpaccio. Un cop tastada aquesta carn, em va deixar sensacions contradictòries... Per una banda, he de dir que no havia tastat res de similar en quant a... sabor?, textura?, umami? Si aquest últim es pot mesurar amb alguna mena d'escala, imagino que estaria si no a dalt de tot, ocupant un dels llocs més alts. Molt, molt bo. De debò. Però, per una altra banda, un cop ja tastat, no sé jo si compensa la gran diferència de preu existent amb altres fabuloses carns que tenim més a prop de casa nostra.
 |
| Tataki de Wagyú (vedella de Kobe) |
I com a bonus track, ens van voler donar a tastar el plat que anava amb l'altre menú de degustació i que era un onglet de vedella amb ceba tendre i salsa Priorat. Un altre plat de traca i mocador. Us puc ben assegurar que des del primer fins l'últim plat de carn, vaig gaudir com un autèntic animal...
 |
| Onglet amb ceba tendra i salsa Priorat |
L'onglet (entrama o entrécula), és un tros de carn que es troba a sobre l'estómac i que correspon a cada un dels dos pilars del diafragma i que podeu situar al següent diagrama.
 |
| 1. Basses côtes, 2. Côtes, entrecôtes, 3. Faux-filet, 4. Filet, Chateaubriand, 5. Rumsteck, 6. Rond de gîte, 7. Tende de tranche ; poire, merlan, 8. Gîte à la noix, 9. Araignée, 10. Plat de tranche, rond de tranche, mouvant, 11. Bavette ou bifteck d'aloyau, 12. Hampe, 13. Onglet, 14. Aiguillette baronne, 15. Bavette de flanchet, 16. Plat de côtes, 17. Macreuse à bifteck, 18. Paleron, 19. Jumeau à bifteck, 20. Jumeau à pot-au-feu, 21. Macreuse à pot-au-feu, 22. Queue, 23. Gîte, 24. Flanchet, 25. Tendron, milieu de poitrine, 26. Gros bout de poitrine, 27. Collier, 28. Plat de joue, 29. Langue. |
I les postres... El primer que anava molt bé com desgreixant i refrescant de tota la part càrnia del menú, portava uns talls de pinya, amb un sorbet que no recordo ni que em matin, però pel color imagino que seria de mandarina o taronja, una escuma de coco i uns trossos de gerd liofilitzats.
 |
| Pinya, sorbet, escuma de coco i gerds liofilitzats. |
I un tiramisú per acabar el festival. Molt bo.
 |
| La seva versió del tiramisú |
I amb els cafès, unes mini magdalenes de fruits secs...
 |
| Mini magdalenes de fruits secs |
He de dir que és un dels millors restaurants "normals" en els que he estat últimament. I ho poso entre cometes, per separar-lo d'altres en els que també he gaudit, però en els que el tipus de cuina és més... diferent. Aquí trobarem una molt bona cuina, en què per sobre de tot preval el producte. Si a més, sou com jo, uns incondicionals de la carn, no podeu deixar de venir a aquesta casa. Pel que fa al preu, en anar a menú degustació, tampoc et trobes amb cap sorpresa. Amb el vi, els cafès i el menú escollit, va sortir per uns 85 € per cap.
Si hagués d'escollir una obra musical per acompanyar aquest menú, aquesta seria el Bolero de Ravel... És un crescendo continu el que ens trobem amb cadascun dels plats que ens van arribant a taula.
Tag :
Restaurant,
Restaurant ®
Picasso. La meravellosa dansa de les angules...
Restaurant Picasso
La gola del Ter
17257 - Torroella De Montgrí
Tel. 972 757 572
Vàrem anar a parar a aquest amagat restaurant de la mà d'uns bons amics, dels que sempre volen compartir les seves troballes gastronòmiques (i a fe de Déu que en coneixen unes quantes...).
Situat al costat mateix de Torroella de Montgrí, s'accedeix des de la carretera principal, a través del camí que porta a la platja de la gola del Ter. Es tracta del restaurant d'un senzill hotel d'aquesta localitat, en el que ells mateixos s'encarreguen de pescar les angules i conservar-les vives per al delit dels seus comensals.
Les angules les serveixen encara vives a una cassola de fang amb una mica d'oli calent, uns alls i uns talls de bitxo. I a part, et porten una altra cassola amb oli calent per que t'afegeixis tu mateix la quantitat que estimis adient i així, amb l'ajut d'una forquilla de fusta i tot remenant, les angules es van cuinant i, a més, es va formant un deliciós pil-pil en el que acabes forçosament sucant una ingent quantitat de pa. Imagino que el pecat capital de la gola, ha de venir d'aquest plat, sinó, no sé d'on més pot venir...
Les havia tastat amb anterioritat al Delta del Ebre, però congelades i he de dir que no tenien absolutament res a veure... Això era un autèntic plaer pel paladar, i a partir d'ara, crec que almenys un cop l'any, baixaré per allà a fer-los una visita.
 |
| Cassola d'angules |
I com segon plat, ens vam haver de menjar als pares de les criatures... Un suquet d'anguiles de traca i mocador. Van portar una gran cassola per anar-nos servint nosaltres mateixos, i algun afortunat (entre els que em puc contar) vàrem poder repetir una ració pràcticament igual que la que veieu a la fotografia...
 |
| Suquet d'anguiles |
No puc explicar gaire més de l'experiència al restaurant, ni recomanar una altra cosa que no siguin aquests dos plats, També vàrem demanar postres (unes creps amb Grand Marnier amb la massa una mica gruixuda, i alguna altra que no recordo) però tampoc em van semblar com per destacar-los especialment. Ignoro si la resta de plats que tenen a la carta són tan bons i tan ben preparats com aquests dos (també recordo unes croquetes de rostit que ens van servir d'aperitiu i que em van semblar molt bones), però del que estic segur, es que si vaig fins allà, no serà per menjar un tall de pollastre amb patates (amb tot el meu respecte a aquest plat, que m'encanta). Pel que fa al preu, si tenim en compte el preu que podem arribar a pagar a ciutat per una cassola d'angules, em va semblar econòmic i tot. La cosa va quedar per 80 € per cap, amb les cerveses de l'aperitiu, tres ampolles de vi, les postres i els cafès.
Un lloc que recomano a ulls clucs, si més no, per fer un estudi gastronòmic i monogràfic d'aquest animal, des de la seva més tendra infància fins al zenit de la seva existència.
Tag :
Restaurant,
Restaurant ®
Sense Pressa. El seu nom ja és una declaració d'intencions...
Sense Pressa
Enric Granados, 96
08008 - Barcelona
Tel. 932 181 544
www.sensepressarestaurant.com
Per inaugurar aquest 2015 les trobades amb l'amic Ricard Sampere (de qui, com sempre, podreu llegir la seva visió més professional de l'experiència, clicant a sobre del seu nom) i després d'haver-ho intentat sense èxit el passat mes de desembre, vàrem poder anar a gaudir de la cuina d'aquest bon restaurant situat al tranquil carrer d'Enric Granados de Barcelona, entre Còrsega i Rosselló. Es tracta d'un restaurant de tall clàssic amb taules de fusta i prestatges amb vins a les parets. Poca capacitat (si no vaig equivocat, unes sis o vuit taules) a la que, si li sumem la qualitat (com podreu llegir a continuació) de la seva cuina, ens dóna com a resultat una gran dificultat en trobar taula.
D'entrada, ja t'esperen a taula amb unes olives d'una considerable mida mig cobertes per uns seitons, que ja et fan presagiar que has anat a petar al lloc adient.
Ens varen deixar la carta, que amb prou feines vaig arribar a fullejar, ja que fent cas a Ricard, l'interessant està en els plats del dia recomanats que et canta el propietari del local, i que a mesura que va desgranant la seva lletania, se`t complica cada cop més escollir un sol dels plats... I és que el nivell és moooolt alt. Habitualment intentem demanar coses diferents per tastar com més plats millor, però com l'amic estava com un nen amb sabates noves i "so excited" per tornara a tastar els cigrons amb espardenyes, doncs em vaig afegir al festival i li vaig copiar la seva elecció.
Els serveixen amb un ou ferrat per sobre, i et pregunten si vols que te'l tallin i l'esmicolin ells mateixos, al que lògicament, vàrem assentir tots dos. Un plat com aquest, crec que hauria de merèixer un post per si sol. Però com no ho penso fer, anem a pams... Tres ingredients: cigrons, espardenyes i ou. Els primers, d'aquells perfectament cuits i saborosos com els que més. Les espardenyes (conegudes també amb el nom de llonguets), és d'aquells productes sublims, que si no saps preparar, es converteixen en una presa de pèl, ja que pot resultar amb una textura més propera a la d'un pneumàtic i una olor que pot arribar fins i tot a ser desagradable. I no va ser el cas d'aquestes, JA QUE ESTAVEN IMPRESSIONANTS. I l'ou, que deixant de banda la frescor que ja se li pressuposa i un cop desfet, aquí juga un paper integrador amb la resta d'ingredients.
Un plat, que per si sol mereix una visita al restaurant, i que amb l'acompanyament d'una copa de bon vi, ja ens pot servir per a un dinar ben satisfactori, ja que la quantitat és ben generosa. No sé si ja ho he dit, però és un plat ESPECTACULAR.
La meva tria pel segon plat, també va ser d'allò més complicada. No havia escoltat mai tanta quantitat de plats suggerents cantats amb tanta passió... I em vaig decantar per un dels peixos que si és de qualitat i a més el saben cuinar bé, és un must. I en aquesta ocasió, tots dos requeriments van ser complerts i amb una nota molt alta. Un turbot salvatge, del que torno a destacar i posar l'accent en les dimensions de la ració, preparat a la planxa amb uns alls i uns bitxos laminats i amb un sofregit d'oli i vinagre per sobre. L'acompanyament, eren unes fines llenques de patata, pastanaga i pebrots, ben cruixents. Un altre plat per aplaudir, aixecar-se i treure's el barret.
I la tria de Ricard, va ser un "lleuger" bacallà amb tripa de bacallà i ... més cigrons... I una salsa que a fe de Déu havia d'estar bona, si ens atenim a la quantitat de pa que va arribar a sucar... ;-) Tornem a parlar d'una més que generosa ració, de la que ni em vaig atrevir a apropar-me, tot veient com gaudia el company... ;-)
I les postres, capítol en què també sembla tenir certa fama al restaurant, una coca de Llavaneres (que vaig trobar excel·lent) que vàrem acabar demanant, juntament amb una taula de formatges.
Precisament, veient ara la fotografia de la taula de formatges, em pregunto el perquè ens van posar dues racions quan només vam demanar una per compartir. No crec que sempre posin dos talls de cadascun dels formatges a tastar... I el preu que figurava a la carta, no recordo si era el d'una ració... Tampoc té més importància... Més aviat és una reflexió meva en veu alta...
El compte, finalment va pujar una miqueta (exactament 166,60 €) amb el vi, que a elecció de Ricard, va ser un molt bo Negre de Negres de la D.O.Q. Priorat (i una copa de més...), aigua, servei i cafès. És el que té deixar-te portar pels càntics de sirena, en el que l'entonació, sempre cau del nom del plat, però mai del seu cost. Però tot i això, els vaig pagar ben a gust, ja que les matèries primeres de tots els plats tastats, són d'un elevat cost i les quantitats eren més que generoses. A més, s'ha de tenir en compte el nivell de cuina, que vaig trobar molt alt, i que em fa concloure que és un restaurant per recomanar sense cap mena de dubtes i al que tornar a fer una visita de tant en tant.
I ja per finalitzar, una anècdota en la qual ens varem trobar tot sortint del restaurant i uns metres més amunt. Vam veure un equip complet de filmació (i del personal, costava distingir al més hipster...) rodant a la porta d'un restaurant, i de cop s'obre la porta amb contundència i surt com un basilisc... El Chicote... Amb la seva habitual i discreta roba de treball, que el fa passar pràcticament desapercebut allà on va, i cridant com una mala bèstia: "... es el peor restaurante que he estado en mi vida!!" (tot això, acompanyat per unes quantes paraules malsonants i amb escarafalls diversos. Amb això vam coincidir tots dos en aquella sensació o sentiment de vergonya aliena...
Per un moment ens va passar pel cap d'entrar al mig de l'escena i així poder sortir a un programa que gaudeix d'uns estàndards de tan alta qualitat com aquest (perdoneu que no posi el nom, però ni que em matin em ve ara mateix al cap...). Tot i que conec a algun blogger, que ja ha fet un cameo al món del cinema, però això ja és una altra història... ;-)
Enric Granados, 96
08008 - Barcelona
Tel. 932 181 544
www.sensepressarestaurant.com
Per inaugurar aquest 2015 les trobades amb l'amic Ricard Sampere (de qui, com sempre, podreu llegir la seva visió més professional de l'experiència, clicant a sobre del seu nom) i després d'haver-ho intentat sense èxit el passat mes de desembre, vàrem poder anar a gaudir de la cuina d'aquest bon restaurant situat al tranquil carrer d'Enric Granados de Barcelona, entre Còrsega i Rosselló. Es tracta d'un restaurant de tall clàssic amb taules de fusta i prestatges amb vins a les parets. Poca capacitat (si no vaig equivocat, unes sis o vuit taules) a la que, si li sumem la qualitat (com podreu llegir a continuació) de la seva cuina, ens dóna com a resultat una gran dificultat en trobar taula.
D'entrada, ja t'esperen a taula amb unes olives d'una considerable mida mig cobertes per uns seitons, que ja et fan presagiar que has anat a petar al lloc adient.
 |
| Olives i seitons |
Ens varen deixar la carta, que amb prou feines vaig arribar a fullejar, ja que fent cas a Ricard, l'interessant està en els plats del dia recomanats que et canta el propietari del local, i que a mesura que va desgranant la seva lletania, se`t complica cada cop més escollir un sol dels plats... I és que el nivell és moooolt alt. Habitualment intentem demanar coses diferents per tastar com més plats millor, però com l'amic estava com un nen amb sabates noves i "so excited" per tornara a tastar els cigrons amb espardenyes, doncs em vaig afegir al festival i li vaig copiar la seva elecció.
Els serveixen amb un ou ferrat per sobre, i et pregunten si vols que te'l tallin i l'esmicolin ells mateixos, al que lògicament, vàrem assentir tots dos. Un plat com aquest, crec que hauria de merèixer un post per si sol. Però com no ho penso fer, anem a pams... Tres ingredients: cigrons, espardenyes i ou. Els primers, d'aquells perfectament cuits i saborosos com els que més. Les espardenyes (conegudes també amb el nom de llonguets), és d'aquells productes sublims, que si no saps preparar, es converteixen en una presa de pèl, ja que pot resultar amb una textura més propera a la d'un pneumàtic i una olor que pot arribar fins i tot a ser desagradable. I no va ser el cas d'aquestes, JA QUE ESTAVEN IMPRESSIONANTS. I l'ou, que deixant de banda la frescor que ja se li pressuposa i un cop desfet, aquí juga un paper integrador amb la resta d'ingredients.
Un plat, que per si sol mereix una visita al restaurant, i que amb l'acompanyament d'una copa de bon vi, ja ens pot servir per a un dinar ben satisfactori, ja que la quantitat és ben generosa. No sé si ja ho he dit, però és un plat ESPECTACULAR.
 |
| Cigrons amb espardenyes i ou trencat (23,50 €) |
La meva tria pel segon plat, també va ser d'allò més complicada. No havia escoltat mai tanta quantitat de plats suggerents cantats amb tanta passió... I em vaig decantar per un dels peixos que si és de qualitat i a més el saben cuinar bé, és un must. I en aquesta ocasió, tots dos requeriments van ser complerts i amb una nota molt alta. Un turbot salvatge, del que torno a destacar i posar l'accent en les dimensions de la ració, preparat a la planxa amb uns alls i uns bitxos laminats i amb un sofregit d'oli i vinagre per sobre. L'acompanyament, eren unes fines llenques de patata, pastanaga i pebrots, ben cruixents. Un altre plat per aplaudir, aixecar-se i treure's el barret.
 |
| Turbot salvatge a la graella (26,50 €) |
I la tria de Ricard, va ser un "lleuger" bacallà amb tripa de bacallà i ... més cigrons... I una salsa que a fe de Déu havia d'estar bona, si ens atenim a la quantitat de pa que va arribar a sucar... ;-) Tornem a parlar d'una més que generosa ració, de la que ni em vaig atrevir a apropar-me, tot veient com gaudia el company... ;-)
 |
| Bacallà amb tripa (18,90 €) |
I les postres, capítol en què també sembla tenir certa fama al restaurant, una coca de Llavaneres (que vaig trobar excel·lent) que vàrem acabar demanant, juntament amb una taula de formatges.
Precisament, veient ara la fotografia de la taula de formatges, em pregunto el perquè ens van posar dues racions quan només vam demanar una per compartir. No crec que sempre posin dos talls de cadascun dels formatges a tastar... I el preu que figurava a la carta, no recordo si era el d'una ració... Tampoc té més importància... Més aviat és una reflexió meva en veu alta...
 |
| Assortiment de formatges (12,50 €) |
 |
| Coca de Llavaneres (7,50 €) |
El compte, finalment va pujar una miqueta (exactament 166,60 €) amb el vi, que a elecció de Ricard, va ser un molt bo Negre de Negres de la D.O.Q. Priorat (i una copa de més...), aigua, servei i cafès. És el que té deixar-te portar pels càntics de sirena, en el que l'entonació, sempre cau del nom del plat, però mai del seu cost. Però tot i això, els vaig pagar ben a gust, ja que les matèries primeres de tots els plats tastats, són d'un elevat cost i les quantitats eren més que generoses. A més, s'ha de tenir en compte el nivell de cuina, que vaig trobar molt alt, i que em fa concloure que és un restaurant per recomanar sense cap mena de dubtes i al que tornar a fer una visita de tant en tant.
I ja per finalitzar, una anècdota en la qual ens varem trobar tot sortint del restaurant i uns metres més amunt. Vam veure un equip complet de filmació (i del personal, costava distingir al més hipster...) rodant a la porta d'un restaurant, i de cop s'obre la porta amb contundència i surt com un basilisc... El Chicote... Amb la seva habitual i discreta roba de treball, que el fa passar pràcticament desapercebut allà on va, i cridant com una mala bèstia: "... es el peor restaurante que he estado en mi vida!!" (tot això, acompanyat per unes quantes paraules malsonants i amb escarafalls diversos. Amb això vam coincidir tots dos en aquella sensació o sentiment de vergonya aliena...
Per un moment ens va passar pel cap d'entrar al mig de l'escena i així poder sortir a un programa que gaudeix d'uns estàndards de tan alta qualitat com aquest (perdoneu que no posi el nom, però ni que em matin em ve ara mateix al cap...). Tot i que conec a algun blogger, que ja ha fet un cameo al món del cinema, però això ja és una altra història... ;-)
Tag :
Restaurant,
Restaurant ®
Llobarro salvatge. Planxa vs. sous vide.
Fa uns dies, ens vàrem agenciar un formós llobarro, que va donar per fer quatre bons talls dels quals un parell, els vaig congelar directament per cuinar al buit, i els altres dos els vaig preparar de la forma més tradicional, i que és a la planxa.
Els vaig deixar temperar fora de la nevera durant una mitja hora, i després un una paella de ferro ben calenta, els vaig marcar per la banda de la pell amb unes gotes d'oli, fins que va quedar ben cruixent. Després, li vaig donar la volta i vaig retirar la paella del foc, aprofitant la calor residual per escalfar l'altra banda de la porció de peix.
Ho vaig servir amb una concasse de tomàquet i uns espàrrecs bladers preparats també a la planxa i amb una reducció de Mòdena amb melanosporum. Finalment, un bon grapadet de sal Maldon per sobre la pell del llobarro, i cap a taula.
 |
| Llobarro a la planxa |
I a la setmana següent, amb els dos talls que tenia al congelador i que el dia abans vaig deixar a la nevera, vaig provar de fer-los al roner. Com tenia dues alternatives per preparar-lo, vaig decidir tirar pel camí del mig i fer un mix d'ambdues receptes. La primera, que venia al llibre La Cocina al Vacío de Joan Roca i Salvador Brugués, recomanava la cocció de la peça a 50º durant 15 minuts. I la segona, que vaig veure al fabulós blog dorarnosella, i en la que recomanava la cocció a 51º (de fet, només un grau més que Joan Roca, i que ja em direu si es pot arribar a notar...) durant un temps de 35 minuts a partir de la recuperació de la temperatura a l'interior del bany.
 |
| Talls de llobarro preparats pel roner |
Els vaig envasar juntament amb un rajolí d'oli i sal fumada (a la recepta que figura al llibre de Joan Roca, ho preparen amb sal i oli fumat, i jo li vaig donar la volta, més que res per que eren els ingredients que tenia a mà...) i després de deixar-los temperar una estona, els vaig introduir al roner a una temperatura de 51º durant 25 minuts i els vaig acabar en una paella calenta, marcant breument la pell durant un minut i escaig.
Servit amb les seves parts, i unes favetes baby en oli d'oliva (poca feina: obrir el pot i escórrer...).
 |
| Llobarro sous vide |
CONCLUSIONS: Gustativament, tinc claríssim que molt millor a la planxa, tot i que per ser justs, hauria d'haver-los preparat de la mateixa manera (el gust del fumat que va agafar el tall preparat al roner era massa potent i predominava per sobre del subtil sabor del peix). Pel que fa a la textura, per a mi guanya el tall preparat sous vide ja que, si bé perd la fermesa amb la queda el peix en preparar-lo a la planxa, m'agrada molt més aquesta sensació al paladar, de peix quasi cru amb la que queda així preparat.
Així doncs, haurem de seguir fent proves, jugant i, si s'escau, informant...
Loidi. Bon sopar per acabar un millor 2014
Loidi
Mallorca, 248
08008 - Barcelona
Tel. 934 929 292
www.loidi.com
Continuo encara publicant entrades de l'any anterior, sense cap ordre cronològic i dels llocs i histories que més o menys em va venint de gust compartir.
D'uns anys ençà, el cap d'any el celebrem fora de casa, bé a prop en algun hotel petit, o bé a fora del nostre país, fent en aquest cas poca despesa en el sopar pròpiament dit (l'any passat, ens van fer un forat en un restaurant vietnamita a Brussel·les, al costat de tota la seva família).
I aquest any, i per motius que no venen al cas, vam decidir baixar a ciutat a celebrar el cap d'any, amb la intenció de prendre una copa després de sopar i pujar a casa. Després de provar sense sort en un parell de restaurants que ens venia de gust anar, vàrem optar per la fórmula del sopar d'hotel, que sempre és més senzill d'ajustar als propis gustos i d'adaptar a la butxaca (hi havia cada menú que tirava enrere pel preu...). De les opcions vistes, ens vam quedar amb la bona oferta del restaurant Loidi, que està situat a l'interior de l'hotel Condes de Barcelona i que està assessorat pel xef basc Martín Berasategui.
No dedicaré gaire espai a descriure el restaurant en si, ja que estaven barrejats els espais dedicats a bar i restaurant pròpiament dit (o almenys aquesta és la sensació que em va donar) i tampoc puc opinar gaire objectivament. Taules correctament preparades per la festa que se suposa que s'ha de viure aquella nit, amb la corresponent bossa de cotilló per donar la nota (una mica més de l'habitual...;-)).
El servei, va ser en tot moment de 10, amb uns bons tempos entre plat i plat i, almenys en la nostra taula, pendents que no faltes en cap moment una sola gota de beguda. Només al començament del sopar, va passar un fet que em va fer posar en alerta tots els meus sentits, quan directament una noia ens va plantar al davant (als dos o tres minuts de seure i sense haver-nos omplert ni tan sols la copa d'aigua), el tercer plat del menú (que amb la gana que portava, vaig estar a punt de no dir-li res i menjar-me el que segur anava a una altra taula). Però va ser un miratge del què seria l'esdevenir de la vetllada.
Contundent l'entrant que va donar el tret de sortida del sopar. Una escuma (fa relativament poc temps que va ser presentada en societat, però ja comença a sonar una mica "viejuna") de suquet de rap amb gambots (amb trossos que es notaven de debò). Pot semblar una mica escàs, però res més lluny de la realitat... ;-)
El primer plat com a tal, va ser un excel·lent carpaccio de vieires, acompanyat per uns grills (supremes??) de mandarina, brots d'herbes i germinats, una mica de caviar i una salsa de champagne. Molt bo i lleuger. Ideal per començar a obrir el foc.
I els focs de veritat, arribaren amb el següent plat (que va ser el que ens van plantar al davant només seure). Un ou escalfat, servit juntament amb un tall de foie planxat, uns espàrrecs bladers, uns xips de carxofa i tot el conjunt harmonitzat amb una fabulosa salsa Périgueux. De traca i mocador.
Bon producte de la mà del següent plat. Un tall de llobarro salvatge amb un encertat punt de cocció, i preparat a la donostiarra. Amb l'acompanyament d'un cremós de patata violeta i un pastís de porro.
I per acabar la part principal del menú, una "txuleta" de vedella. Tot i ser un gran fans de la carn i tenir-la com una de les meves matèries primeres preferides, va ser una petita decepció. No pel punt i pel sabor, que era dels que són pur umami, sinó més aviat per la seva duresa, que no estava a l'altura de la resta del menú i de l'entorn. Ben al contrari els acompanyaments en aquest cas, que estaven força bons, destacant especialment la bleda amb tòfona a la brasa. I no vaig acabar d'entendre bé, allò de la "declinació de remolatxes"... ;-)
A l'apartat de begudes, varen tenir el detall de servir totes les begudes de casa nostra, i que van ser, en ordre d'aparició:
- Do de Jané Ventura Gran Reserva Vintage ’09 (D.O. Cava)
- Mas Rodó Macabeo ’13 (D.O. Penedès)
- Scala Dei Prior ’12 (D.O.Q. Priorat)
- Raimat Brut Chardonnay (D.O. Cava)
A banda, totes les aigües minerals, refrescs i cafès que demanessis, estaven inclosos.
Un cop finalitzada la part salada, ens van servir un prepostre elaborat amb la base d'un bombó de crème brûlée espectacular, amb una quenelle de gelat de fruits vermells.
I les postres principals, molt bones, que eren una mena de monogràfic de sabors d'avellana en diferents contrasts de textures i temperatures. Generosa ració que em va costar Déu i ajuda acabar.
En resum, un restaurant d'un bon nivell i del que em vaig dur una grata sorpresa, ja que va estar per sobre de les meves expectatives. Vam sopar molt bé i ens ho vàrem passar millor.
Mallorca, 248
08008 - Barcelona
Tel. 934 929 292
www.loidi.com
Continuo encara publicant entrades de l'any anterior, sense cap ordre cronològic i dels llocs i histories que més o menys em va venint de gust compartir.
D'uns anys ençà, el cap d'any el celebrem fora de casa, bé a prop en algun hotel petit, o bé a fora del nostre país, fent en aquest cas poca despesa en el sopar pròpiament dit (l'any passat, ens van fer un forat en un restaurant vietnamita a Brussel·les, al costat de tota la seva família).
I aquest any, i per motius que no venen al cas, vam decidir baixar a ciutat a celebrar el cap d'any, amb la intenció de prendre una copa després de sopar i pujar a casa. Després de provar sense sort en un parell de restaurants que ens venia de gust anar, vàrem optar per la fórmula del sopar d'hotel, que sempre és més senzill d'ajustar als propis gustos i d'adaptar a la butxaca (hi havia cada menú que tirava enrere pel preu...). De les opcions vistes, ens vam quedar amb la bona oferta del restaurant Loidi, que està situat a l'interior de l'hotel Condes de Barcelona i que està assessorat pel xef basc Martín Berasategui.
No dedicaré gaire espai a descriure el restaurant en si, ja que estaven barrejats els espais dedicats a bar i restaurant pròpiament dit (o almenys aquesta és la sensació que em va donar) i tampoc puc opinar gaire objectivament. Taules correctament preparades per la festa que se suposa que s'ha de viure aquella nit, amb la corresponent bossa de cotilló per donar la nota (una mica més de l'habitual...;-)).
El servei, va ser en tot moment de 10, amb uns bons tempos entre plat i plat i, almenys en la nostra taula, pendents que no faltes en cap moment una sola gota de beguda. Només al començament del sopar, va passar un fet que em va fer posar en alerta tots els meus sentits, quan directament una noia ens va plantar al davant (als dos o tres minuts de seure i sense haver-nos omplert ni tan sols la copa d'aigua), el tercer plat del menú (que amb la gana que portava, vaig estar a punt de no dir-li res i menjar-me el que segur anava a una altra taula). Però va ser un miratge del què seria l'esdevenir de la vetllada.
Contundent l'entrant que va donar el tret de sortida del sopar. Una escuma (fa relativament poc temps que va ser presentada en societat, però ja comença a sonar una mica "viejuna") de suquet de rap amb gambots (amb trossos que es notaven de debò). Pot semblar una mica escàs, però res més lluny de la realitat... ;-)
 |
| Escuma de suquet de rap i carabiners |
El primer plat com a tal, va ser un excel·lent carpaccio de vieires, acompanyat per uns grills (supremes??) de mandarina, brots d'herbes i germinats, una mica de caviar i una salsa de champagne. Molt bo i lleuger. Ideal per començar a obrir el foc.
 |
| CARPACCIO DE VIEIRA Suprema de mandarina, salsa de champagne i caviar |
I els focs de veritat, arribaren amb el següent plat (que va ser el que ens van plantar al davant només seure). Un ou escalfat, servit juntament amb un tall de foie planxat, uns espàrrecs bladers, uns xips de carxofa i tot el conjunt harmonitzat amb una fabulosa salsa Périgueux. De traca i mocador.
 |
| OU DE PAGÉS Pols d'ibèric, espàrrecs bladers i salsa Périgueux |
Bon producte de la mà del següent plat. Un tall de llobarro salvatge amb un encertat punt de cocció, i preparat a la donostiarra. Amb l'acompanyament d'un cremós de patata violeta i un pastís de porro.
 |
| LLOBARRO A LA DONOSTIARRA Pastís de porro i cremós de patata violeta |
I per acabar la part principal del menú, una "txuleta" de vedella. Tot i ser un gran fans de la carn i tenir-la com una de les meves matèries primeres preferides, va ser una petita decepció. No pel punt i pel sabor, que era dels que són pur umami, sinó més aviat per la seva duresa, que no estava a l'altura de la resta del menú i de l'entorn. Ben al contrari els acompanyaments en aquest cas, que estaven força bons, destacant especialment la bleda amb tòfona a la brasa. I no vaig acabar d'entendre bé, allò de la "declinació de remolatxes"... ;-)
 |
| "TXULETA" DE VEDELLA Bleda amb tòfona a la brasa i declinació de remolatxes |
A l'apartat de begudes, varen tenir el detall de servir totes les begudes de casa nostra, i que van ser, en ordre d'aparició:
- Do de Jané Ventura Gran Reserva Vintage ’09 (D.O. Cava)
- Mas Rodó Macabeo ’13 (D.O. Penedès)
- Scala Dei Prior ’12 (D.O.Q. Priorat)
- Raimat Brut Chardonnay (D.O. Cava)
A banda, totes les aigües minerals, refrescs i cafès que demanessis, estaven inclosos.
Un cop finalitzada la part salada, ens van servir un prepostre elaborat amb la base d'un bombó de crème brûlée espectacular, amb una quenelle de gelat de fruits vermells.
 |
| BOMBÓ DE CRÈME BRÛLÉE fruits vermells |
I les postres principals, molt bones, que eren una mena de monogràfic de sabors d'avellana en diferents contrasts de textures i temperatures. Generosa ració que em va costar Déu i ajuda acabar.
 |
| PASSIÓ PER L'AVELLANA |
I amb els cafès, ens van portar una safata amb petit fours nadalenques (que ni que em matin podria dir que hi havia...), i després, ja van venir els raïms, el despiporre del cotilló i les campanades de rigor, que van sortir a donar els cuiners amb les cassoles corresponents, quan ja havíem canviat d'any (vaig veure de reüll al rellotge que passava un minut...), i que van acabar accelerant a ritme de Keith Moon. Però cap problema per part meva, eh? En el fons, a mi aquestes coses em fan gràcia... ;-)
Per acabar, ens convidaren a una última copa de cava a l'espectacular terrassa de l'hotel, des de la qual es pot gaudir d'unes impressionants vistes de la ciutat de Barcelona, i en concret, del Passeig de Gràcia i de La Pedrera.
 |
| Terrassa Alaire |
 |
| Vistes del Passeig de Gràcia i La Pedrera, des de la terrassa de l'hotel |
En resum, un restaurant d'un bon nivell i del que em vaig dur una grata sorpresa, ja que va estar per sobre de les meves expectatives. Vam sopar molt bé i ens ho vàrem passar millor.
Tag :
Restaurant
