MELÓS nov.2025 (Barcelona)
Fa 11 hores
Archive for 2014
Pop 'n 'porc.
Vull compartir aquesta petita bomba calòrica que vaig preparar a casa fa ja uns dies i de la qual he d'optimitzar la cocció d'algun dels seus ingredients.
Podeu anomenar el plat com vulgueu, però clarament es pot veure que és una amanida... ;-)
Els ingredients necessaris per a l'elaboració del plat són:
Pel pop: pop, pebre vermell fumat (dolç, picant o ambdós segons criteri) i oli.
Per la cansalada: un tall de cansalada viada d'uns dos dits de gruix, sal i oli.
Per la cotna: la pell de la cansada un cop cuita, oli.
Pel puré rústic de patates: patates, sobrassada (i si pot ser, que sigui de qualitat, com les de Xesc Reina... ;-)), suc de cocció de la cansalada, suc de cocció de les potes del pop, sal i oli.
D'altres: cibulet o qualsevol altre ingredient de color verd que aporti tocs de frescor al plat i sal Maldon.
Per elaborar el pop, seguirem els següents passos:
- Netejarem molt bé el pop sota un raig d'aigua, prestant especial atenció als tentacles.
- Retallarem les parts més estretes de les potes del pop i les reservarem juntament amb el cap per altres preparacions (un arròs per exemple).
- Les embolicarem en paper film i les congelarem durant unes 48-72 hores.
- Les deixarem descongelar a la nevera.
- Tirarem un rajolí d'oli per sobre i les espolsarem amb una mica de pebre vermell.
 |
| Pop cru i descongelat amb un polsim de pebre vermell i una mica d'oli |
- Les envasarem al buit.
 |
| Pop envasat a punt d'anar de pet al roner |
- I per finalitzar, les courem al roner a 91º durant 75 minuts. Aquesta és la part de totes que menys em va satisfer. Intentaré en futures proves incrementar el temps de cocció i rebaixar la temperatura (he vist preparacions a 84º durant 4 hores o bé a 68º en 24 hores). Imagino que la qualitat del pop també deu influenciar molt... De les proves que vagi fent, les aniré afegint en aquesta mateixa entrada al final del post.
Per la cansalada viada, farem uns talls, els salarem en cru i juntament amb un rajolí d'oli, els envasarem a les bosses de buit i els introduirem al roner durant 17 hores a 70º.
 |
| Aspecte de la cansalada viada un cop sortida del roner |
Un cop la cansalada estigui cuita, obrirem les bosses reservant el suc que ens ha deixat durant la seva cocció. Tallarem la pell, i posarem aquests talls en una paella amb oli de gust suau, a foc molt baix i durant una hora llarga o dos, fins que es formin les característiques bombolles. Aleshores, pujarem una mica el foc per acabar de posar a punt les cotnes.
Els talls de cansalada els marcarem bé per totes les bandes en una paella ben roent, fins que quedin ben torrats i cruixents.
Pel puré rústic de patates, bullirem les patates tallades a trossos en aigua amb sal i un cop estiguin fetes les posarem en un bol, juntament amb una mica de mantega, uns bocins de sobrassada i els sucs que tenim reservats de la cansalada i del pop. Ho aixafarem, afegint si cal, una mica de l'aigua de la cocció de les patates, fins que tingui la consistència que ens agradi.
I finalment, emplatarem posant un tall de cansalada al centre del plat, ho envoltarem del puré rústic de patates i ho coronarem amb les potes de pop amb una mica de sal Maldon, les cotnes cruixents i uns talls de cibulet (o qualsevol altra cosa de color verd que trobeu al vostre abast...).
S'admeten i s'agreixen comentaris i experiències en la cocció d'aquests bitxos. La veritat, és que desconec com poden influenciar en la seva tendresa, factors com l'origen del pop (si és gallec, mediterrani o marroquí), el pes i les dimensions d'aquest, el temps de congelat, o d'altres que ni arribo a controlar.
**********
Actualització 1. Amb la resta de potes del mateix exemplar, vaig fer una altra prova. Aquest cop, la cocció va ser de 68º durant 24 hores i l'acabat a la brasa de la barbacoa Weber (amb una temperatura exterior a aquelles hores de la nit, al voltant dels 5º...). Resultat: el pop molt més tendre que a la anterior preparació, però sense arribar al nivell de melositat que busco. Seguirem fet proves i intentant assolir l'objectiu.
 |
| Pop a la brasa amb carxofes |
Tag :
Receptes
Bulthaup Girona & Jordi Dalmau
Bulthaup Girona
Barcelona, 16
17002 - Girona
Tel. 972 414 248
www.lb.bulthaup.com
girona@lb-bulthaup.com
No acostumo a assistir a cursets de cuina o similars, però fa uns dies, xerrant amb uns amics i tot comentant que a Girona hi havia un espai a on organitzaven jornades en les quals preparaven un plat cada quinze dies, vàrem quedar per anar a veure que tal i en sortir, anar a sopar com calia a un restaurant que a mi personalment m'agrada molt que és el Maràngels i del qual podeu llegir la meva aquí, aquí o aquí.
L'espai en qüestió està situat al centre de Girona en un local que traspua disseny (disculpa Ramón) per tots els seus porus. Es tracta de la casa de mobiliari de cuines Bulthaup, que juntament amb els electrodomèstics Gaggenau formen la més alta expressió del luxe a la cuina. A mi personalment, tot i que m'encanten els seus muntatges, ho veig massa per a ensenyar i no pas per a cuinar... A on estigui un bon sobre de pedra o marbre per on passar la Karcher quan s'acumulen dos dits de greix, que s'apartin aquestes modernitats d'acer. I que consti, que estic convençut que m'ho passaria d'allò més bé en una cuina totalment equipada amb aquests mobles i aparells.... però amb minyona al darrera...
Podeu veure a continuació unes imatges de l'espectacular espai d'aquesta casa de mobiliari de cuines, a on no trobarem a faltar ni una sola de les icones del luxe i del disseny (i torno a demanar disculpes...;-)): Bang and Olufsen, Eames, Zettel'z, Panton, etc...
Com aquell dia va coincidir que feien el festival de fi de curs de l'Aula Gastronòmica (o potser seria més adient dir, el comiat de temporada), varen organitzar un esdeveniment especial per celebrar-ho, que va consistir en un sopar maridatge de la mà del xef Jordi Dalmau i el periodista i crític gastronòmic Alfred Peris.
Jordi Dalmau, és el xef del restaurant de l'hotel Mas Lazuli de Pau i que en el seu currículum té l'haver estat treballant durant molts anys al costat d'en Santi Santamaria i a ca la Carme Ruscalleda. Pel que vaig poder intuir per les seves elaboracions tastades aquella nit, és una bona peça, en el sentit positiu, s'entén...
I l'Alfred Peris, que va ser l'encarregat d'amenitzar la nit (és un dir...) amb les seves explicacions dels motius de les formes, materials i dimensions de les copes. Sense voler menystenir la seva feina, que crec que ha de ser molt interessant, he de dir que en general i veient el grup de gent que hi havia, es va allargar una miqueta massa en les seves explicacions... Ens va fer jugar amb cada un dels vins, traspassant-los d'una copa a una altra per poder apreciar com influenciava la copa en el gust i l'aroma dels diferents vins que anàvem tastant. I de fet, en alguns casos, fins i tot vaig haver de donar-li la raó... Però personalment, vaig trobar que s'allargava en les seves dissertacions.
Podeu veure a la següent fotografia, les copes que ens van posar per fer el tast (totes Riedel, a excepció de la que hi ha a la dreta, que com tots haureu pogut esbrinar, era una Arcoroc model Princesa, i que va servir per a un dels jocs de la nit). Si algú està interessat en aprofundir en aquest món de les copes i la seva influència en els diferents tipus de vins o licors, pot consultar el document que ens van facilitar, clicant al següent enllaç: Tast de Copes
Pel que fa al realment interessant (almenys des del meu punt de vista, que ja coneixeu...) que és el menjar, vàrem començar per uns calçots a la vinagreta amb uns cruixents de jabugo i parmesà. Potser diré una barbaritat, però a mi la vinagreta en lloc d'enaltir el plat, me'l va matar bastant. Potser va influenciar el fet que estigués assegut al costat de la taula on preparaven les diferents racions, o potser va ser pel fet de preparar tants plats en un moment, i que a algú li havia de tocar el plat a on s'havia anat la mà amb la vinagreta... :-(
El van acompanyar amb un vinet blanc de la D.O. Alella que no recordo ara mateix... Mil disculpes per no haver estat atent a classe.
Continuàrem amb unes vieires trufades sobre vychissoise i emulsió de bleda-rave (remolatxa). Brutal, rodó i per repetir (però malauradament, va a ser que no...). L'emulsió era més aviat un aire (ignoro si en català correcte, es diu emulsió...). Van acompanyar el plat amb un Semele Criança 2011 de la D.O. Ribera del Duero.
Espectacular per la qualitat dels seus ingredients, va ser el magret d'ànec amb agredolç de clementina, foie gras poule i unes castanyes risolades (cuinades amb mantega i crec recordar que també amb el mateix greix de l'ànec). Com es pot veure, el tall de magret estava pràcticament cru (i va haver-hi molta gent que va demanar que li passessin més...) però semblava mantega de tendre que era. Amb un vi negre de la varietat sirà Finca La Estacada Reserva Família 2010 de la D.O. Ucles. D'aquest vi havia sentit parlar força bé i he de dir que em va agradar força.
** PECAT: Quan ja marxàvem, tot mirant les cuines exposades a on havien preparat el sopar, vàrem veure que havien sobrat com uns set o vuit magrets sencers, que donaven suficientment per haver preguntat, si havia algú que volgués repetir (i jo no hauria dit pas que no...).
I ja per acabar la part salada del sopar, una bomba de salmó marinat a l'oli de roure fumat, farcida de bolets i emulsió de rave rusticà (raifort). Espectacular el salmó, l'emulsió, els brots i el farciment de la bomba. El van servir amb una copa (rajolí) de Cardhu, whisky de malta de 12 anys, que reconec que anava molt bé per enaltir el sabor del salmó, però escàs, si com jo, sou de tendència a deshidratar-vos amb facilitat... ;-)
Les postres van consistir amb una sorprenent (i utilitzo aquest adjectiu, perquè em va encantar i perquè no són gaires les postres que ho aconsegueixen) i refrescant sopa de pera i marialluïsa, que acompanyava a una figurada sorra preparada amb un crumble amb peta-zetas de xocolata i ruibarbre, amb una gelee de violetes i acabat amb una bola de gelat de canyella. Amb una copa (mitja i més aviat escassa...) de cava La Crusset Brut Nature Reserva.
Un sopar molt bo de debò, però m'estimo més fer el mateix en un restaurant en el que poder xerrar amb els companys de taula. De la vetllada d'aquesta nit, em quedo amb la bona cuina d'en Jordi Dalmau, que per haver d'anar servint sense cap mena de previsió de temps, degut a les extenses explicacions i introduccions del tema dels vins i les seves copes, em va semblar un autèntic crack i al que haurem de fer una visita a casa seva. A més, té l'aval de dues parelles de bonvivants com són Paqui i Ramón, i Nuria i Joan, encantadora parella amb qui vàrem compartir taula i que vàrem tenir el plaer de conèixer aquella mateixa nit.
Barcelona, 16
17002 - Girona
Tel. 972 414 248
www.lb.bulthaup.com
girona@lb-bulthaup.com
No acostumo a assistir a cursets de cuina o similars, però fa uns dies, xerrant amb uns amics i tot comentant que a Girona hi havia un espai a on organitzaven jornades en les quals preparaven un plat cada quinze dies, vàrem quedar per anar a veure que tal i en sortir, anar a sopar com calia a un restaurant que a mi personalment m'agrada molt que és el Maràngels i del qual podeu llegir la meva aquí, aquí o aquí.
L'espai en qüestió està situat al centre de Girona en un local que traspua disseny (disculpa Ramón) per tots els seus porus. Es tracta de la casa de mobiliari de cuines Bulthaup, que juntament amb els electrodomèstics Gaggenau formen la més alta expressió del luxe a la cuina. A mi personalment, tot i que m'encanten els seus muntatges, ho veig massa per a ensenyar i no pas per a cuinar... A on estigui un bon sobre de pedra o marbre per on passar la Karcher quan s'acumulen dos dits de greix, que s'apartin aquestes modernitats d'acer. I que consti, que estic convençut que m'ho passaria d'allò més bé en una cuina totalment equipada amb aquests mobles i aparells.... però amb minyona al darrera...
Podeu veure a continuació unes imatges de l'espectacular espai d'aquesta casa de mobiliari de cuines, a on no trobarem a faltar ni una sola de les icones del luxe i del disseny (i torno a demanar disculpes...;-)): Bang and Olufsen, Eames, Zettel'z, Panton, etc...
Com aquell dia va coincidir que feien el festival de fi de curs de l'Aula Gastronòmica (o potser seria més adient dir, el comiat de temporada), varen organitzar un esdeveniment especial per celebrar-ho, que va consistir en un sopar maridatge de la mà del xef Jordi Dalmau i el periodista i crític gastronòmic Alfred Peris.
Jordi Dalmau, és el xef del restaurant de l'hotel Mas Lazuli de Pau i que en el seu currículum té l'haver estat treballant durant molts anys al costat d'en Santi Santamaria i a ca la Carme Ruscalleda. Pel que vaig poder intuir per les seves elaboracions tastades aquella nit, és una bona peça, en el sentit positiu, s'entén...
I l'Alfred Peris, que va ser l'encarregat d'amenitzar la nit (és un dir...) amb les seves explicacions dels motius de les formes, materials i dimensions de les copes. Sense voler menystenir la seva feina, que crec que ha de ser molt interessant, he de dir que en general i veient el grup de gent que hi havia, es va allargar una miqueta massa en les seves explicacions... Ens va fer jugar amb cada un dels vins, traspassant-los d'una copa a una altra per poder apreciar com influenciava la copa en el gust i l'aroma dels diferents vins que anàvem tastant. I de fet, en alguns casos, fins i tot vaig haver de donar-li la raó... Però personalment, vaig trobar que s'allargava en les seves dissertacions.
 |
| Les copes |
 |
| Alfred Peris donant explicacions de les copes |
Pel que fa al realment interessant (almenys des del meu punt de vista, que ja coneixeu...) que és el menjar, vàrem començar per uns calçots a la vinagreta amb uns cruixents de jabugo i parmesà. Potser diré una barbaritat, però a mi la vinagreta en lloc d'enaltir el plat, me'l va matar bastant. Potser va influenciar el fet que estigués assegut al costat de la taula on preparaven les diferents racions, o potser va ser pel fet de preparar tants plats en un moment, i que a algú li havia de tocar el plat a on s'havia anat la mà amb la vinagreta... :-(
El van acompanyar amb un vinet blanc de la D.O. Alella que no recordo ara mateix... Mil disculpes per no haver estat atent a classe.
 |
| Calçots a la vinagreta amb cruixents de pernil i parmesà |
 |
| Jordi Dalmau acabant un dels plats (oju la nevera al fons...) |
 |
| Els assistents escoltant atentament les explicacions.... |
Continuàrem amb unes vieires trufades sobre vychissoise i emulsió de bleda-rave (remolatxa). Brutal, rodó i per repetir (però malauradament, va a ser que no...). L'emulsió era més aviat un aire (ignoro si en català correcte, es diu emulsió...). Van acompanyar el plat amb un Semele Criança 2011 de la D.O. Ribera del Duero.
 |
| Vieires trufades sobre vychissoise i emulsió de remolatxa |
Espectacular per la qualitat dels seus ingredients, va ser el magret d'ànec amb agredolç de clementina, foie gras poule i unes castanyes risolades (cuinades amb mantega i crec recordar que també amb el mateix greix de l'ànec). Com es pot veure, el tall de magret estava pràcticament cru (i va haver-hi molta gent que va demanar que li passessin més...) però semblava mantega de tendre que era. Amb un vi negre de la varietat sirà Finca La Estacada Reserva Família 2010 de la D.O. Ucles. D'aquest vi havia sentit parlar força bé i he de dir que em va agradar força.
** PECAT: Quan ja marxàvem, tot mirant les cuines exposades a on havien preparat el sopar, vàrem veure que havien sobrat com uns set o vuit magrets sencers, que donaven suficientment per haver preguntat, si havia algú que volgués repetir (i jo no hauria dit pas que no...).
 |
| Magret d'ànec amb agredolç de clementina, foie gras poule i castanyes risolades |
I ja per acabar la part salada del sopar, una bomba de salmó marinat a l'oli de roure fumat, farcida de bolets i emulsió de rave rusticà (raifort). Espectacular el salmó, l'emulsió, els brots i el farciment de la bomba. El van servir amb una copa (rajolí) de Cardhu, whisky de malta de 12 anys, que reconec que anava molt bé per enaltir el sabor del salmó, però escàs, si com jo, sou de tendència a deshidratar-vos amb facilitat... ;-)
 |
| Bomba de salmó marinat a l'oli de roure fumat, farcida de bolets i emulsió de raifort |
Les postres van consistir amb una sorprenent (i utilitzo aquest adjectiu, perquè em va encantar i perquè no són gaires les postres que ho aconsegueixen) i refrescant sopa de pera i marialluïsa, que acompanyava a una figurada sorra preparada amb un crumble amb peta-zetas de xocolata i ruibarbre, amb una gelee de violetes i acabat amb una bola de gelat de canyella. Amb una copa (mitja i més aviat escassa...) de cava La Crusset Brut Nature Reserva.
 |
| Sopa de pera i marialluïsa, crumble de ruibarbre, gelee de violetes i gelat de canyella |
Un sopar molt bo de debò, però m'estimo més fer el mateix en un restaurant en el que poder xerrar amb els companys de taula. De la vetllada d'aquesta nit, em quedo amb la bona cuina d'en Jordi Dalmau, que per haver d'anar servint sense cap mena de previsió de temps, degut a les extenses explicacions i introduccions del tema dels vins i les seves copes, em va semblar un autèntic crack i al que haurem de fer una visita a casa seva. A més, té l'aval de dues parelles de bonvivants com són Paqui i Ramón, i Nuria i Joan, encantadora parella amb qui vàrem compartir taula i que vàrem tenir el plaer de conèixer aquella mateixa nit.
Tag :
Catas
Club del cep. Celler tranquil amb bona cuina a Arenys de Mar.
Club del Cep
Carrer Joan Draper i Fossas, 24
Arenys de Mar
Tel. 937923651
En aquesta ocasió porto una molt interessant troballa, referència dels amics Paqui i Ramón que sempre ens sorprenen amb les seves crides, tant per l'originalitat del local com per la qualitat de la seva cuina. Es tracta d'un celler a tocar de la població d'Arenys de Mar, a uns cinc-cents metres de la sortida de l'autopista, a una zona de naus industrials amb fàcil accés i aparcament.
La primera part de la nau alberga el negoci de celler i al fons, trobem una porta per la qual s'accedeix al menjador. Encara que els meus coneixements en decoració són bastant baixos (per posar un adjectiu amable) diria que aquesta sala era una barreja d'antiquari i casa de la iaia amb molts elements kitsch. Les taules i cadires eren de les de fusta de tota la vida i totes diferents entres si, a l'igual que els canelobres i les làmpades que il·luminaven tènuement l'estança. Tota la part superior, estava decorada amb capses de fusta de vins i caves i cartells pintats de diferents cellers.
Un altre fet diferencial era la qualitat i el volum de la música ambient amb la qual ens regalaven l'oïda. Bàsicament jazz, excepte l'última hora en què ens obsequiaren amb Leonard Cohen.
 |
| Interior de la sala (I) |
 |
| Interior de la sala (II) |
 |
| Interior de la sala (i III) |
 |
| Tenda |
La carta, la presenten en un faristol de fusta amb un full pels entrants i un altre pels segons plats. A banda, també tenen els plats del dia que et canten i dels quals et deixen una còpia manuscrita a la taula.
 |
| Carta |
Com fem habitualment i amb les ànsies de tastar diferents plats, ens vàrem decantar per picar una mica i compartir els entrants, i així vàrem demanar:
Uns bunyols de bacallà d'una considerable mida i millor contundència de sabor.
 |
| Bunyols de bacallà (8 € mitja ració) |
Acompanyant tots els entrants, un excel·lent pa de coca amb tomàquet.
 |
| Coca de pa amb tomàquet (3 € per persona) |
El més fluix (de fet, l'únic fluix) dels entrants, va ser un tomàquet amb burrata. Aquesta última molt gustosa, no tant el tomàquet i això que vam insistir en què si no estava en el seu punt, ens estimàvem més un altre entrant...
Per amanir, et porten una cistella amb oli i vinagre de qualitat, així com un molinet de pebre negre i un pot amb flor de sal. A més, ens van servir un oli d'arbequines de primera premsada que estava brutal.
 |
| Tomàquet amb burrata (15 €) |
Unes croquetes de carn d'olla d'aquelles que et recorden a les que feia la iaia (o la mama) i que van de pet a formar part del meu particular top croquetil.
 |
| Croquetes (1,8 € unitat) |
Un cap i tripa amb cigrons que estava de llàgrima i que ja posats a demanar, els hi demanaria que afegissin un punt de picant que sempre li aporta un plus de sabor al plat. Molt i molt bo...
 |
| Cap i tripa (18 €) |
I ja per acabar amb els entrants, unes anxoves que ens van servir per liquidar el pa de coca amb tomàquet.
 |
| Anxoves |
I de segon plat, vàrem coincidir tots amb l'arròs, en part per les recomanacions de la noia que ens va atendre i en part (gran) per indicació dels mateixos Paqui i Ramón que ja l'havien tastat amb anterioritat. Segons sembla, el preparen una mica en funció del producte que millor troben al mercat, i que aquell dia va resultar ser de sepionets d'Arenys i gambes. Porto ja uns quants arrossos tastats, però de debò us dic que és un dels millors que he provat. Amb un punt d'allioli, ja es va convertir en quelcom escandalós...
 |
| Arròs de sepionets i gambes (20 € per ració) |
I de postres, unes boles de gelat de vainilla amb un coulis de gerds (crec recordar, ja que no les vaig tastar).
 |
| Gelat de vainilla amb coulis de gerds (5 €) |
I per rematar la vetllada, una taula molt variada de formatges, entre els quals hi havia un tall de Stilton, un Comté, un manxego, un d'ovella amb cendra, un de cabra que era tan potent com fer (imagino) un petó a un d'aquests animalons, i algun altre que ja no recordo... I per fer-los baixar, vàrem haver de recórrer a unes copes de garnatxa de l'Empordà...
 |
| Selecció de formatges (18 €) |
Els vins que van caure (anàvem amb set aquell dia) van ser un Flor de Nit (garnatxa blanca i macabeu) de la D.O. Terra Alta, un Les Sorts Sycar del celler Masroig (samsó i syrah) de la D.O. Montsant, i un Les Sorts Veinyes Velles del mateix celler i D.O.
Els vins els cobren a preu del celler, amb un increment de 5 € per ampolla en concepte de destapament ("descorche"), el que està molt bé per els vins amb un preu mitjà alt.
 |
| Els vins tastats (6,95 € - 15,95 € - 10 €) |
Finalment, el compte va pujar a uns 60 € per cap, que vista la quantitat i la qualitat tant del que vàrem menjar com del que vam beure opino que està força bé. En general, la cuina la definiria amb un sol adjectiu: casolana, i que faria extensible al servei, que vaig trobar molt atent i proper.
Un lloc molt recomanable per anar a fer un àpat (més adient per dinar, ja que tanquen la cuina a les 20:00 hores i el local a les 21:00) amb molta tranquil·litat i a on podrem prolongar unes quantes hores la sobretaula, ja que l'ambientació del lloc invita a gaudir d'aquell fet tan bàsic com és la conversa.
El Celler de Matadepera. Bon restaurant i excel·lent menú de brasa.
El Celler de Matadepera
Carrer Gaudí, 2
08230 - Matadepera
Tel. 937 870 857
www.elcellerdematadepera.com
Tenia curiositat per conèixer en primera persona aquest restaurant del qual m'havien parlat molt bé i així que vam anar, tot aprofitant les periòdiques trobades que fem amb l'amic Ricard, i de qui podreu llegir la seva, al seu blog de referència, Els Meus Restaurants.
És una petita excursió si aneu des de Barcelona, però tampoc és que sigui la fi del món. Està a poc més de mitja hora i no arriba a 40 quilòmetres de la ciutat. Desconec si té aparcament propi, doncs no vàrem deixar el cotxe allà, però no em va semblar gaire complicat aparcar pels voltants.
Tot i que no vaig fotografiar el lloc, si entreu a la seva web, podreu veure que es tracta d'una gran i rústica casa de poble amb una ampla terrassa que a l'estiu ha de ser una autèntica delícia. Un cop accedeixes a la que intueixo era la sala principal (i he de dir que ens va costar de trobar l'entrada...), ja t'adones que estàs a un lloc en què et faran sentir i menjar bé.
Després de mirar breument la carta, ens vàrem decantar pel menú de brasa que tenen els migdies entre setmana i més després d'haver-lo recomanat i venut tan bé, tot s'ha de dir.
Aquest menú consta d'un pica-pica de diferents entrants, pràcticament tots ells amb el comú denominador de tenir algun o tots els ingredients preparats a la brasa, i un segon també preparat d'aquesta mateixa manera. Inclou tanmateix les postres (també a la brasa) i el pa i les begudes.
Els plats del pica-pica, pràcticament els porten junts, i així, en una primera tongada arribaren:
- Una amanida d'albergínia (lògicament feta a la brasa i amb el seu gust fumat) i formatge de cabra.
- Un fabulós (de debò) pa de tipus coca, amb bon tomàquet i millor oli d'oliva. Que senzill és a vegades amb tres ingredients tan bàsics, oferir una autèntica delícia pel paladar...
Que anava acompanyat d'un platet de pernil ibèric de qualitat (de fet, el plat era el pernil i no pas el pa, però...).
- Unes sardines a la brasa. Com m'agraden les sardines... Així i cuinades de qualsevol altre forma...
- Unes verduretes a la brasa amb romesco.
- Unes croquetes casolanes, que aquest cop eren de bacallà. Arrebossades (crec) amb panko.
- I per finalitzar amb el pica-pica, un pop a la brasa, del qual desconec el motiu pel qual està aquest plat tan anomenat últimament. Molt tendre i saborós i amb les patates al seu punt de cocció (això que pot semblar una obvietat, malauradament no sempre és així...). Com estàvem xerrant, es van endur els plats dels entrants i vàrem haver d'esperar que ens portessin els coberts dels segons plats per poder tastar aquest plat, però l'espera va valer la pena. Quines presses tenen de vegades...
I de segon plat o principal, jo vaig optar per un tall de ploma ibèrica a la brasa amb patates que anava acompanyat per tres salses, que si no recordo malament, eren de roquefort (aquesta segura), una mena de romesco, i l'última i millor, que fins a on la meva mala memòria arriba, diria que portava foie. En qualsevol cas, totes tres molt bones. La carn, he de dir que a banda de molt saborosa, és de les més tendres que he tastat i que quasi no calia fer servir el ganivet Laguiole que et faciliten per tallar. Un plat impressionant i del qual vaig gaudir molt.
I per l'amic Ricard, que es cuida més que jo, un bon tall de lluç de primera, servit amb la seva guarnició de patates. En principi, al menú només figurava com a segon plat la ploma ibèrica, però imagino que sempre tindran un pla alternatiu pels que no són massa amants de la carn, el que fa intuir el tracte acurat amb els clients que tenen a aquesta casa.
I per les postres, un sorprenent plat de pinya a la brasa amb una crema i una bola de gelat. I dic sorprenent perquè me'l vaig menjar molt a gust, tot i que no sóc gaire de postres i menys si incorporen alguna mena d'ingredient fred o gelat al mateix.
El vi que anava inclòs amb aquest menú era un Raig de Raïm de Celler Piñol de la D.O. Terra Alta. He de dir que moltes vegades el vi que m'han servit amb menús tancats similars han deixat bastant que desitjar, però aquest no va ser el cas. Ans al contrari, vaig trobar-lo un vi molt correcte per acompanyar tot l'àpat.
A més d'aquest menú de brasa que vàrem escollir, disposen d'un menú de tast per 48 € per cap que pintava molt bé (i que a més, inclou un plat de garrinet confitat i cruixent que si està ben preparat, a mi em fa perdre el sentit...). Menjant a la carta, calculo que el preu s'anirà més aviat als 50-60 €.
A nosaltres, tot plegat aquest menú, amb el vi que veieu, ens va costar 30 €, que penso és una excel·lent RQP per tot aquest dinar del qual vàrem poder gaudir, i que vàrem rematar amb una gran sobretaula... Va ser un veritable plaer gaudir de la companyia del propietari del restaurant, i escoltar les seves anècdotes i històries (i a fe de Déu que té unes quantes...). Un lloc per recomanar a tothom i per repetir segur.
Carrer Gaudí, 2
08230 - Matadepera
Tel. 937 870 857
www.elcellerdematadepera.com
Tenia curiositat per conèixer en primera persona aquest restaurant del qual m'havien parlat molt bé i així que vam anar, tot aprofitant les periòdiques trobades que fem amb l'amic Ricard, i de qui podreu llegir la seva, al seu blog de referència, Els Meus Restaurants.
És una petita excursió si aneu des de Barcelona, però tampoc és que sigui la fi del món. Està a poc més de mitja hora i no arriba a 40 quilòmetres de la ciutat. Desconec si té aparcament propi, doncs no vàrem deixar el cotxe allà, però no em va semblar gaire complicat aparcar pels voltants.
Tot i que no vaig fotografiar el lloc, si entreu a la seva web, podreu veure que es tracta d'una gran i rústica casa de poble amb una ampla terrassa que a l'estiu ha de ser una autèntica delícia. Un cop accedeixes a la que intueixo era la sala principal (i he de dir que ens va costar de trobar l'entrada...), ja t'adones que estàs a un lloc en què et faran sentir i menjar bé.
Després de mirar breument la carta, ens vàrem decantar pel menú de brasa que tenen els migdies entre setmana i més després d'haver-lo recomanat i venut tan bé, tot s'ha de dir.
Aquest menú consta d'un pica-pica de diferents entrants, pràcticament tots ells amb el comú denominador de tenir algun o tots els ingredients preparats a la brasa, i un segon també preparat d'aquesta mateixa manera. Inclou tanmateix les postres (també a la brasa) i el pa i les begudes.
Els plats del pica-pica, pràcticament els porten junts, i així, en una primera tongada arribaren:
- Una amanida d'albergínia (lògicament feta a la brasa i amb el seu gust fumat) i formatge de cabra.
 |
| Amanida d'albergínia i formatge de cabra |
- Un fabulós (de debò) pa de tipus coca, amb bon tomàquet i millor oli d'oliva. Que senzill és a vegades amb tres ingredients tan bàsics, oferir una autèntica delícia pel paladar...
 |
| Pa amb tomàquet |
Que anava acompanyat d'un platet de pernil ibèric de qualitat (de fet, el plat era el pernil i no pas el pa, però...).
 |
| Pernil ibèric |
- Unes sardines a la brasa. Com m'agraden les sardines... Així i cuinades de qualsevol altre forma...
 |
| Sardines a la brasa |
- Unes verduretes a la brasa amb romesco.
 |
| Verduretes a la brasa amb romesco |
- Unes croquetes casolanes, que aquest cop eren de bacallà. Arrebossades (crec) amb panko.
 |
| Croquetes casolanes (de bacallà) |
- I per finalitzar amb el pica-pica, un pop a la brasa, del qual desconec el motiu pel qual està aquest plat tan anomenat últimament. Molt tendre i saborós i amb les patates al seu punt de cocció (això que pot semblar una obvietat, malauradament no sempre és així...). Com estàvem xerrant, es van endur els plats dels entrants i vàrem haver d'esperar que ens portessin els coberts dels segons plats per poder tastar aquest plat, però l'espera va valer la pena. Quines presses tenen de vegades...
 |
| Pop a la brasa |
I de segon plat o principal, jo vaig optar per un tall de ploma ibèrica a la brasa amb patates que anava acompanyat per tres salses, que si no recordo malament, eren de roquefort (aquesta segura), una mena de romesco, i l'última i millor, que fins a on la meva mala memòria arriba, diria que portava foie. En qualsevol cas, totes tres molt bones. La carn, he de dir que a banda de molt saborosa, és de les més tendres que he tastat i que quasi no calia fer servir el ganivet Laguiole que et faciliten per tallar. Un plat impressionant i del qual vaig gaudir molt.
 |
| Ploma ibèrica a la brasa |
 |
| Les tres salses (que segons el menú eren: roquefort, agredolça i pebrot) |
I per l'amic Ricard, que es cuida més que jo, un bon tall de lluç de primera, servit amb la seva guarnició de patates. En principi, al menú només figurava com a segon plat la ploma ibèrica, però imagino que sempre tindran un pla alternatiu pels que no són massa amants de la carn, el que fa intuir el tracte acurat amb els clients que tenen a aquesta casa.
 |
| Lluç a la brasa |
I per les postres, un sorprenent plat de pinya a la brasa amb una crema i una bola de gelat. I dic sorprenent perquè me'l vaig menjar molt a gust, tot i que no sóc gaire de postres i menys si incorporen alguna mena d'ingredient fred o gelat al mateix.
 |
| Pinya a la brasa amb cremós cítric i gelat |
El vi que anava inclòs amb aquest menú era un Raig de Raïm de Celler Piñol de la D.O. Terra Alta. He de dir que moltes vegades el vi que m'han servit amb menús tancats similars han deixat bastant que desitjar, però aquest no va ser el cas. Ans al contrari, vaig trobar-lo un vi molt correcte per acompanyar tot l'àpat.
 |
| El vi de la casa |
A més d'aquest menú de brasa que vàrem escollir, disposen d'un menú de tast per 48 € per cap que pintava molt bé (i que a més, inclou un plat de garrinet confitat i cruixent que si està ben preparat, a mi em fa perdre el sentit...). Menjant a la carta, calculo que el preu s'anirà més aviat als 50-60 €.
A nosaltres, tot plegat aquest menú, amb el vi que veieu, ens va costar 30 €, que penso és una excel·lent RQP per tot aquest dinar del qual vàrem poder gaudir, i que vàrem rematar amb una gran sobretaula... Va ser un veritable plaer gaudir de la companyia del propietari del restaurant, i escoltar les seves anècdotes i històries (i a fe de Déu que té unes quantes...). Un lloc per recomanar a tothom i per repetir segur.
Tag :
Restaurant,
Restaurant ®
Petit Pau. De petit, només té el nom...
Petit Pau
Carrer de l'Espanya Industrial, 22
08014 Barcelona
Tel. 933 313 275
Crec recordar, que la primera referència d'aquest restaurant em va venir per un tweet d'en Massitet del blog Olleta de verdures que coneix a fons aquests barris. Després, ja han sigut multitud, els blogs que l'han anat donant a conèixer (Gula Gastronómica, Time Out, Restaurantscat.cat, i bastants d'altres).
Es tracta d'un lloc petit i molt acollidor amb capacitat per unes 18-20 persones gestionat per només dues persones: una a la sala i l'altre a la cuina, a un espai que a més té la virtut (per a mi almenys) d'estar obert al menjador.
Situat just al llindar del barri d'Hostafrancs i al costat mateix del Parc de l'Espanya Industrial, no és que estigui en un carrer molt comercial precisament (tot i que a pocs metres ens podem trobar la carretera de Sants), però imagino que això no és obstacle per omplir cada dia. Quan vaig trucar per anar entre setmana, em van dir que les reserves les agafaven d'una setmana a l'altra. Ja m'havien arribat notícies del fet que els caps de setmana costava de trobar taula, però no hagués imaginat mai, que també passava entre setmana... Un altre fet que va cridar la nostra atenció, va ser que aquella nit hi havia dos (o tres) taules d'estrangers, i que vam fer que ens preguntéssim com havien anat a parar allí... Sembla que quan un lloc és bo de debò, no els hi cal gaire publicitat ni promocions, i amb el boca a boca (i les xarxes socials) tenen més que suficient.
Mentre t'estudies la carta i penses el que et ve de gust, et porten una copa de cava, que és cortesia de la casa, i no com en molts d'aquells restaurants (amb estrelles i sense) que t'ho pregunten molt amablement i després et foten l'hòstia a l'hora de pagar el compte (he arribat a pagar uns preus exageradament alts per aquesta "cortesia").
Mentre esperes la comanda, et porten el pa amb uns bols d'olivada i de salsa romesco per enganyar l'estómac.
El meu primer plat va ser un arròs que anomenaven "de mossèn Josep" i que estava fet amb bocins de salsitxa i carreretes o cama-secs, amb un fons de ceba caramel·litzada i brou de carn. Quantitat més que generosa i potència en boca. Un autèntic arròs de muntanya.
I la meva dona, que va escollir un ou escalfat amb crema de trompetes, puré rústic i cecina (pernil curat elaborat amb carn de vaca).
I el meu segon plat (també lleuger per ser un sopar...) va ser una pintada rostida a la catalana, amb prunes, orellanes i pinyons, i.... crestes!! Feia molt de temps que no veia servir les crestes a un plat d'au. Excel·lent cocció de la pintada, amb una carn molt gustosa i ferm. Em va encantar.
I de segon plat per la meva dona, un bacallà amb samfaina, que vaig tastar i eren dels que es fonen a la boca.
Tots feien una pinta espectacular, però vaig anar per nota i vaig escollir el Stilton, que és un formatge blau anglès elaborat amb llet de vaca i que a mi personalment és dels blaus que més m'agraden (potser el millor sigui el Shropshire, que de fet és pràcticament un Stilton). El tall que em van servir, de dimensions de champions, l'acompanyen de melmelada de tomàquet i de fines torradetes de pa, i t'ofereixen una copa de vi per ajudar a fer-lo baixar. Em va recomanar una copa de PX, que no em va fer el pes, ja que el trobo massa embafador i que deixaria només per xocolates. Per aquest formatge jo l'hauria combinat amb un Porto, un Sauternes, o anant a un altre registre, un vi blanc amb criança (un Priorat per anar sobre segur) d'aquells que fan ressaltar encara més la qualitat d'aquest formatge.
El cost del sopar va ser de 62€ amb cafès, el que ve a ser una RQP de les millor que he trobat últimament. En llocs així és a on t'adones del fet que amb poc, pots aconseguir molt. Un lloc per recomanar i que estic segur que sempre quedaràs bé i no decebrà.
Carrer de l'Espanya Industrial, 22
08014 Barcelona
Tel. 933 313 275
Crec recordar, que la primera referència d'aquest restaurant em va venir per un tweet d'en Massitet del blog Olleta de verdures que coneix a fons aquests barris. Després, ja han sigut multitud, els blogs que l'han anat donant a conèixer (Gula Gastronómica, Time Out, Restaurantscat.cat, i bastants d'altres).
Es tracta d'un lloc petit i molt acollidor amb capacitat per unes 18-20 persones gestionat per només dues persones: una a la sala i l'altre a la cuina, a un espai que a més té la virtut (per a mi almenys) d'estar obert al menjador.
Situat just al llindar del barri d'Hostafrancs i al costat mateix del Parc de l'Espanya Industrial, no és que estigui en un carrer molt comercial precisament (tot i que a pocs metres ens podem trobar la carretera de Sants), però imagino que això no és obstacle per omplir cada dia. Quan vaig trucar per anar entre setmana, em van dir que les reserves les agafaven d'una setmana a l'altra. Ja m'havien arribat notícies del fet que els caps de setmana costava de trobar taula, però no hagués imaginat mai, que també passava entre setmana... Un altre fet que va cridar la nostra atenció, va ser que aquella nit hi havia dos (o tres) taules d'estrangers, i que vam fer que ens preguntéssim com havien anat a parar allí... Sembla que quan un lloc és bo de debò, no els hi cal gaire publicitat ni promocions, i amb el boca a boca (i les xarxes socials) tenen més que suficient.
 |
| Detall de la cuina oberta |
Em va encantar el tipus de carta que proposen. En un sol full, resumeixen la seva cuina d'una forma molt senzilla i ampla alhora, i en la que ens podem trobar amb un ampli ventall d'ingredients i matèries primeres suficients per satisfer els nostres paladars. I no es limiten només a la cuina, sinó que ho fan extensible també a la bodega, en la que només es pot triar entre un vi blanc, un de negre i un cava (tots ells joves i senzills però molt ben escollits). D'aquesta forma, a més d'un li estalvia el tràngol d'haver d'escollir vi pel menjar.
 |
| Carta |
Mentre t'estudies la carta i penses el que et ve de gust, et porten una copa de cava, que és cortesia de la casa, i no com en molts d'aquells restaurants (amb estrelles i sense) que t'ho pregunten molt amablement i després et foten l'hòstia a l'hora de pagar el compte (he arribat a pagar uns preus exageradament alts per aquesta "cortesia").
Mentre esperes la comanda, et porten el pa amb uns bols d'olivada i de salsa romesco per enganyar l'estómac.
 |
| Olivada i salsa romesco |
El meu primer plat va ser un arròs que anomenaven "de mossèn Josep" i que estava fet amb bocins de salsitxa i carreretes o cama-secs, amb un fons de ceba caramel·litzada i brou de carn. Quantitat més que generosa i potència en boca. Un autèntic arròs de muntanya.
 |
| Arròs de mossèn Josep |
I la meva dona, que va escollir un ou escalfat amb crema de trompetes, puré rústic i cecina (pernil curat elaborat amb carn de vaca).
 |
| Ou escalfat amb crema de trompetes, puré rústic i cecina |
I el meu segon plat (també lleuger per ser un sopar...) va ser una pintada rostida a la catalana, amb prunes, orellanes i pinyons, i.... crestes!! Feia molt de temps que no veia servir les crestes a un plat d'au. Excel·lent cocció de la pintada, amb una carn molt gustosa i ferm. Em va encantar.
 |
| Pintada rostida amb prunes, crestes i pinyons |
I de segon plat per la meva dona, un bacallà amb samfaina, que vaig tastar i eren dels que es fonen a la boca.
 |
| Bacallà amb samfaina |
Com haureu pogut veure, a la carta no figuren les postres. Per això, tenen un carret que van passant per les taules i en el que tenen exposats les postres d'aquell dia. En aquest cas, tenien un Apfelstrudel, un brownie de xocolata, un pastís de formatge i un tall de Stilton.
 |
| Carret de postres |
Tots feien una pinta espectacular, però vaig anar per nota i vaig escollir el Stilton, que és un formatge blau anglès elaborat amb llet de vaca i que a mi personalment és dels blaus que més m'agraden (potser el millor sigui el Shropshire, que de fet és pràcticament un Stilton). El tall que em van servir, de dimensions de champions, l'acompanyen de melmelada de tomàquet i de fines torradetes de pa, i t'ofereixen una copa de vi per ajudar a fer-lo baixar. Em va recomanar una copa de PX, que no em va fer el pes, ja que el trobo massa embafador i que deixaria només per xocolates. Per aquest formatge jo l'hauria combinat amb un Porto, un Sauternes, o anant a un altre registre, un vi blanc amb criança (un Priorat per anar sobre segur) d'aquells que fan ressaltar encara més la qualitat d'aquest formatge.
 |
| Stilton i xarrup de PX (5 i 2€) |
El cost del sopar va ser de 62€ amb cafès, el que ve a ser una RQP de les millor que he trobat últimament. En llocs així és a on t'adones del fet que amb poc, pots aconseguir molt. Un lloc per recomanar i que estic segur que sempre quedaràs bé i no decebrà.
Tag :
Restaurant,
Restaurant ®
