Allium. Cuina tradicional catalana al bell mig de Barcelona.
Allium Restaurant
Carrer del call, 17
Barcelona
933 023 003
allium@telefonica.net
Havíem quedat diumenge a migdia per fer una visita cultural pel centre de la ciutat i la sortida coincidia amb l'hora de dinar. La tarda abans vaig buscar a la guia de restaurants recomanats que figura al blog restaurantscat.cat i en la que confio plenament pel temps que fa que segueixo al seu autor i les coincidències en els gustos. Aquesta guia, ja seria la ostia poder portar-la a sobre, ja que (al menys amb l'iPhone...) no es poden veure el mapes guardats de Google i l'app nativa del Maps no permet encara aquesta opció. Però tot arribarà... Jo per la meva banda, estic fent quelcom similar amb la aplicació Foursquare que permet crear llistes i compartir-les i a més, posar comentaris, links i fotografies dels llocs. Podeu veure-la i dir la vostra des de l'aplicació que hi ha per iOS, Android o altres plataformes mòbils o bé des de qualsevol navegador tradicional entrant a la adreça següent:
https://es.foursquare.com/glomijona/list/la-cuina-de-mindundi
Bé. Tornant al tema del restaurant, després de llegir la crònica que té penjada al seu blog i veure el plat de "cap i tripa", no vaig tenir gaires dubtes en agafar el telèfon i reservar. Llàstima que ja no estava a la carta...
El restaurant està situat al costat mateix de la plaça Sant Jaume, al carrer del Call. Si no fos per que la recomanació venia d'on venia, dubto que jo hages entrat en un restaurant a on la pissarra del carrer que anuncia la carta, està en tots els idiomes menys el meu. Ja sé que era un cap de setmana de concentració de grans creuers al port de Barcelona i estava a petar de guiris, però per a mi no és excusa.
 |
| Entrada del restaurant. No vaig agafar la pissarra... |
Un cop al interior, ens van acomodar a una gran taula rodona al fons del menjador molt confortable i tranqil·la, en la que estàvem totalment aïllats de la resta del menjador, i a la que varem poder gaudir de la conversa durant tot el menjar (cosa que desgraciadament no és gaire habitual en tots els locals). Això ja va compensar amb escreix lo de la pissarra de l'entrada...
 |
| Detall d'un dels quadres del local. No venia al cas, però em va agradar. |
La filosofia del restaurant es la del Slow Food Km. 0, tal i com resen en el seu web (del qual procedeix el següent text):
Optem per una cuina d'aquí, catalana i mediterrània, d'arrel tradicional.
Per acompanyar el dinar, varem escollir un criança d'agricultura ecològica amb un nom que sona molt per Ses Illes: Idò. Del celler Can Torres a Sant Climent Sescebes (quins records de les histories de la puta mili...). Monovarietal de garnatxa negre que em va agradar força.
A taula, una ampolla amb un més que correcte oli ecològic d'arbequina (Oleum Flumen de Finca Mas Mariet). Amb el pa amb tomàquet que varem demanar, estava fantàstic.
Unes molt bones patates braves per compartir. Encara no sé per que no espero mai cinc minuts abans de provar-les, ja que sempre acabo cremant-me el paladar. Punt de picant suau i salsa molt melosa i gustosa. De les bones que he tastat.
Croquetes de rostit. Això si que és un arrebossat ben fet. També molt bones.
Correctes les "Tortitas de camarón".
També per compartir, uns ous ecològics estrellats amb pernil ibèric. Una bona i complerta ració.
En total, cinc plats per compartir, contant com un d'ells, el pa amb tomàquet.
Els segons van ser tres hamburgueses ecològiques amb ceba i tomàquet i quetchup ecològic (potser una mica de reiteració amb el qualificatiu aquest, no?) i dues botifarres de matança (de que són les altres que es venen?? de mort natural??) amb mongetes de Santa Pau.
Bé la botifarra (només vaig fer un mos però la vaig trobar molt gustosa i al punt), fluixa l'hamburguesa (va ser el plat que em vaig demanar) que si de gust era força bona, la vaig trobar massa seca i eixuta. A més, el pa, tot i ser del conegut Forn Baluard, no estava a l'alçada de la resta de plats tastats.
I de postres, un flam d'ou de la casa, un brownie de xocolata i un cafè irlandès que ells mateixos anomenen de forma divertida com "El 2º millor cafè irlandès de Barcelona". Com ens van explicar, a on treballava el xef abans, feien el millor i després de copiar la recepta, va decidir que el seu seria el segon millor.
En general, vaig trobar una molt bona qualitat del producte a un bonic i cèntric indret de la ciutat amb un servei molt atent. L'únic però que puc posar-li, és al fet de no tenir actualitzada la carta del restaurant amb la que figura en el seu lloc web. A no ser que tinguin una carta diferenciada per diumenges o altres dies de la setmana, o que jo aquell dia no em fixes bé (que també podria ser...).
Amb el vi, cafès, refrescs i aigua, va sortir per uns 25 € per cap, que trobo que està força bé per la qualitat del menjar, el servei i la situació del restaurant.
I si és veritat lo dels esmorzars de forquilla, és un ferm candidat a visita de culte en la propera ocasió que vagi pel centre.
Tag :
Restaurant,
Restaurant ®
Balsàmic. Endevini el producte.
Balsàmic
Milanesat, 34
08017 - Barcelona
Tel. 93252527
info@balsamic.es
Teniem pendent d'aprofitar des del passat Nadal, un pack de "sopar chic" que ens van regalar. Dels restaurants que figuraven a Barcelona ciutat i després de descartar tots els que al menú tenien foie en qualsevol de les seves vessants, o bries i camemberts arrebossats o formatges de cabra amb reduccions de Mòdena, vàrem optar per un que no deia res dels plats i que estava relativament a prop i en un barri de fàcil accés (tot i que el nom no feia presagiar res de bo, i de fet com varem poder veure, quasi tots els plats anaven tacats amb aquest estrany ingredient). Com a aquest llocs has de reservar amb antelació i donar el codi que apareix al tiquet regal, vaig trucar per la tarda i sense dir res ja em varen preguntar si teniem un val d'aquesta cadena (imagino que deu ser perquè no va gaire més gent...).
Un cop al restaurant, el cambrer (molt amable i atent en tot moment) ens va acompanyar a una taula i ens va explicar en que consistia el menú (¿¿??), que bàsicament, eren tres entrants, un plat de peix, un de carn i unes postres. Tot i que entrava una ampolla de vi al pack sopar (un Rioja "cosechero"), em va venir de gust canviar-lo i demanar un Idoia Negre de la D.O. Catalunya. Després de buscar-lo una bona estona i consultar per telèfon a on podia amagar-se, ens va dir que no sabia a on era i si volíem demanar un altre. Vaig optar per un Cap de Ruc Criança de la D.O. Montsant que, ara si, ens va portar tot i que a una terrible temperatura (el debian tenir guardat al costat de la cuina). Després de demanar-li un cubell amb glaçons i baixar uns quants graus la temperatura, ja varem poder gaudir d'aquest bon vi de la terra.
Pel que fa al menjar, el primer dels entrants van ser unes croquetes de iuca, formatge i gambes. Falta d'arrebossat i de punt de fregit, insípides i més aviat fredes. Acompanyament de fulls de créixens, (o caputxines, morritorts o "berros") amb... sorpresa, sorpresa... balsàmic!!
El segon va ser un carpaccio de vedella, sense cap interès. La carn era insípida i el parmesà en pols era dels de bot que venen al supermercat i que ni es molesten en treure els grumolls. I si, també portava balsàmic...
La pasta feta a casa farcida de gorgonzola amb salsa d'ametlles i llavors de roselles, va ser el tercer i últim dels entrants del sopar. També pecava de falta de temperatura, cosa que no entenc gaire, ja que encara estàvem sols a la sala (més tard, varen anar arribant més parelles i un encantador grup de quatre persones que feien el soroll de quinze... i tots amb el tiquet a la mà). Al menys aquest plat ja era una mica més gustós.
El plat de peix consistia en unes broquetes de rap i gambes. Bé de gust les gambes i escassos i petits els trossos de rap. Acompanyades per unes bones verdures saltejades amb oli i cuinades al dente. Sorprenentment, era el segon plat sense l'ingredient insígnia de la casa.
El plat de carn era un filet d'ibèric amb salsa d'Idiazabal i xips de iuca, i que amablement el cambrer ens va explicar que la iuca era un tipus de patata i que Idiazabal no era el nom de cap general, sinó el d'un formatge del País Basc (si no arriba a ser per les indicacions, no sé que hauriem fet...). Bastant bé les xips de iuca en quant al fregit i una mica ridícul el tall de carn. Punt de cocció passat tot i haver dir que el volíem poc fet. Ostres! Quasi descuido dir que també li van caure unes gotetes de balsàmic!
I per finalitzar... Tachan-Tachan!... el millor del sopar (al menys això és el que ens va indicar el cambrer, fent-nos veure "que lo ibamos a flipar"...): pastís de xocolata. Que voleu que us digui... Fins i tot em va costar d'acabar i no era precisament per lo tip que m'havia quedat amb la resta del sopar. Vaig trobar a faltar unes gotes de reducció d'aquell vinagre que ara no recordo com es diu.
El més destacable de la nit, apart del vi quan va arribar a la temperatura normal de servei, va ser descobrir el sistema d'atenció i comunicació amb els cambrers i la caixa, ja que pots demanar el compte o avisar al cambrer amb un timbre que hi ha a cada taula i que els avisa a ells a través d'una mena de rellotge de polsera que porten. Bon sistema que evita haver d'estar esperant eternament a que el cambrer et faci cas i que et portin el compte en el moment que el demanes.
També seria d'agrair una mica més de neteja dels polsadors que hi han a les taules...
Imagino que com a restaurant de batalla per fer el menú entre setmana pot estar força bé, per agilitat amb aquest sistema d'avisos i per facilitat d'accés, però crec que els hi queda una mica gran el qualificatiu de "sopars chic".
Al menys és com ho veig jo i intento donar sempre el meu punt de vista objectiu (un altre cosa és que ho aconsegueixi).
Milanesat, 34
08017 - Barcelona
Tel. 93252527
info@balsamic.es
Teniem pendent d'aprofitar des del passat Nadal, un pack de "sopar chic" que ens van regalar. Dels restaurants que figuraven a Barcelona ciutat i després de descartar tots els que al menú tenien foie en qualsevol de les seves vessants, o bries i camemberts arrebossats o formatges de cabra amb reduccions de Mòdena, vàrem optar per un que no deia res dels plats i que estava relativament a prop i en un barri de fàcil accés (tot i que el nom no feia presagiar res de bo, i de fet com varem poder veure, quasi tots els plats anaven tacats amb aquest estrany ingredient). Com a aquest llocs has de reservar amb antelació i donar el codi que apareix al tiquet regal, vaig trucar per la tarda i sense dir res ja em varen preguntar si teniem un val d'aquesta cadena (imagino que deu ser perquè no va gaire més gent...).
Un cop al restaurant, el cambrer (molt amable i atent en tot moment) ens va acompanyar a una taula i ens va explicar en que consistia el menú (¿¿??), que bàsicament, eren tres entrants, un plat de peix, un de carn i unes postres. Tot i que entrava una ampolla de vi al pack sopar (un Rioja "cosechero"), em va venir de gust canviar-lo i demanar un Idoia Negre de la D.O. Catalunya. Després de buscar-lo una bona estona i consultar per telèfon a on podia amagar-se, ens va dir que no sabia a on era i si volíem demanar un altre. Vaig optar per un Cap de Ruc Criança de la D.O. Montsant que, ara si, ens va portar tot i que a una terrible temperatura (el debian tenir guardat al costat de la cuina). Després de demanar-li un cubell amb glaçons i baixar uns quants graus la temperatura, ja varem poder gaudir d'aquest bon vi de la terra.
Pel que fa al menjar, el primer dels entrants van ser unes croquetes de iuca, formatge i gambes. Falta d'arrebossat i de punt de fregit, insípides i més aviat fredes. Acompanyament de fulls de créixens, (o caputxines, morritorts o "berros") amb... sorpresa, sorpresa... balsàmic!!
El segon va ser un carpaccio de vedella, sense cap interès. La carn era insípida i el parmesà en pols era dels de bot que venen al supermercat i que ni es molesten en treure els grumolls. I si, també portava balsàmic...
La pasta feta a casa farcida de gorgonzola amb salsa d'ametlles i llavors de roselles, va ser el tercer i últim dels entrants del sopar. També pecava de falta de temperatura, cosa que no entenc gaire, ja que encara estàvem sols a la sala (més tard, varen anar arribant més parelles i un encantador grup de quatre persones que feien el soroll de quinze... i tots amb el tiquet a la mà). Al menys aquest plat ja era una mica més gustós.
El plat de peix consistia en unes broquetes de rap i gambes. Bé de gust les gambes i escassos i petits els trossos de rap. Acompanyades per unes bones verdures saltejades amb oli i cuinades al dente. Sorprenentment, era el segon plat sense l'ingredient insígnia de la casa.
El plat de carn era un filet d'ibèric amb salsa d'Idiazabal i xips de iuca, i que amablement el cambrer ens va explicar que la iuca era un tipus de patata i que Idiazabal no era el nom de cap general, sinó el d'un formatge del País Basc (si no arriba a ser per les indicacions, no sé que hauriem fet...). Bastant bé les xips de iuca en quant al fregit i una mica ridícul el tall de carn. Punt de cocció passat tot i haver dir que el volíem poc fet. Ostres! Quasi descuido dir que també li van caure unes gotetes de balsàmic!
I per finalitzar... Tachan-Tachan!... el millor del sopar (al menys això és el que ens va indicar el cambrer, fent-nos veure "que lo ibamos a flipar"...): pastís de xocolata. Que voleu que us digui... Fins i tot em va costar d'acabar i no era precisament per lo tip que m'havia quedat amb la resta del sopar. Vaig trobar a faltar unes gotes de reducció d'aquell vinagre que ara no recordo com es diu.
El més destacable de la nit, apart del vi quan va arribar a la temperatura normal de servei, va ser descobrir el sistema d'atenció i comunicació amb els cambrers i la caixa, ja que pots demanar el compte o avisar al cambrer amb un timbre que hi ha a cada taula i que els avisa a ells a través d'una mena de rellotge de polsera que porten. Bon sistema que evita haver d'estar esperant eternament a que el cambrer et faci cas i que et portin el compte en el moment que el demanes.
També seria d'agrair una mica més de neteja dels polsadors que hi han a les taules...
Imagino que com a restaurant de batalla per fer el menú entre setmana pot estar força bé, per agilitat amb aquest sistema d'avisos i per facilitat d'accés, però crec que els hi queda una mica gran el qualificatiu de "sopars chic".
Al menys és com ho veig jo i intento donar sempre el meu punt de vista objectiu (un altre cosa és que ho aconsegueixi).
Tag :
Restaurant
Nou (per mi) arrebossat amb possibilitats.
L'altre dia vaig preparar uns simples filets de pollastre amb un arrebossat que crec em donarà possibilitats de jugar durant un temps amb nous sabors...
De fet, els passos són els mateixos que es fan normalment, però amb altres components que potser no són tant habituals a les nostres cuines:
- Primer. Salar lleument els filets de pollastre i arrebossar amb farina blanca, barrejada amb tres cullerades de pebre vermell dolç, una de picant i un parell de curri. Aquest pas, és el que ens permetrà jugar més, ja que podem canviar qualsevol de les espècies o afegir de noves (preferentment en pols), pujar o reduir el picant, etc.
- Segon. Passar per ou batut.
- Tercer. Arrebossar amb panko, que és un pa ratllat japonès que queda molt més cruixent que el pa ratllat o farina de galeta que estem acostumats a fer servir.
- Quart. Fregir amb abundant oli de gira-sol a uns 180º. Ja que ens prenem les molèsties d'especiar els filets de pollastre, amb aquest oli neutre aconseguirem que els sabors es quedin pràcticament intactes.
- Cinquè. Reservar en paper absorbent per retirar l'excés d'oli.
I això es tot. Ja sé que és un simple arrebossat, però m'ha semblat divertit i ho he volgut compartir per si a algú li ve de gust provar-ho i fer variacions sobre el tema.
Tag :
Receptes
Faves amb beina.
 |
| Faves amb beina |
Del blog http://cuinagenerosa.blogspot.com.es/ vaig treure aquesta senzilla recepta en la que la protagonista absoluta és la fava. No havia sentit mai que les baines es mengessin, però últimament m'ho van comentar un parell de persones i ho vaig llegir en d'altres blogs, i va ser arran de llegir-ho en aquest blog el que em va animar a prepara-la. Això i el tenir la sort de poder comptar amb un hort familiar a casa dels meus pares (dubto que m'hages atrevit amb fer-ho amb d'altres, ja que no sé distingir gaire si són o no fresques).
El cap de setmana passat vaig fer una bona collita de faves al hort dels pares (més aviat, una arrasada...) i vaig preparar la majoria de la forma habitual (cassola de quasi tres quilos de faves ja pelades), deixant les que em varen semblar més tendres i fines per aquesta preparació.
 |
| Les faves al hort |
Un cop rentades vaig tallar les puntes traient tot el possible el nervi, vaig fer trossos i les vaig cuinar durant uns trenta minuts amb unes alls tendres, unes cebes tendres, una mica de botifarra negra i un bon raig de vi blanc, en una cassola de ferro amb tapa.
Tot i que de gust són molt bones i en general varen agradar (la beina no distorsiona ni amaga sinó que més aviat enalteix el sabor de la fava) em quedo amb la preparació tradicional catalana, o millor encara, amb les faves escaldades i repelades servides pràcticament crues amb l'únic amaniment d'un bon raig del millor oli d'oliva verge que es tingui.
Però havia de fer-les per poder opinar amb coneixement de causa...
Tag :
Receptes
Hermanos Tomás. Cuina castellana autèntica.
Restaurante Hermanos Tomás
Pare Pérez del Pulgar, 1
08033 - Barcelona
Tel. 933 457 148
www.htomas.com
restaurante@htomas.com
Situat (o amagat com si fos un tresor) al barri de La Trinitat Vella, trobem aquest restaurant, a on si no és per que algú t'ho ha recomanat, dubto que entris. Complicat de trobar, però si vas una sola vegada, crec que no ho oblides. Fàcil aparcament als voltants, el que és d'agrair.
Es tracta d'un local amb una decoració rústica i senzilla amb les parets folrades de dècims de loteria i antics cartells publicitaris i a on podem veure també un reguitzell d'esquellots penjats d'una biga de fusta, a on fan un tipus de cuina castellana autèntica, de les que és necessari proveir-se d'una bona ració de pa per escurar els plats.
Servei més que atent i molt bons comercials per vendre el producte, que et van cantant de una forma molt peculiar i divertida. Com anavem a fer un tast de la seva cuina, ens varem deixar portar per les seves recomanacions, i així varem poder tastar les imprescindibles i tant comentades rostes (o "torreznos") i la fabulosa "morcilla" d'arròs. A més, els entrants van ser completats per un "picadillo" de xoriço (el millor que he tastat), una cecina (sincerament, crec que fins que no tastes una com aquesta, no pots dir que no t'agrada aquest embotit), unes "yemas" d'espàrrec (servides amb un pebrots verds del piquillo i unes anxoves amb una salsa de mostassa) i un parell de plats més, que mereixen una atenció especial i uns paràgrafs apart.
Les "pochas". Amb guatlla, amb cloïsses, o amb foie. Varem tastar aquestes dues ultimes i tinc serioses dubtes de quina em va agradar més... Crec que hauria de ser obligatori per llei tastar-les al menys un cop a la vida... Senceres i suaus, eren mantega pura al paladar que es fonia amb l'altre ingredient del plat. Fins i tot m'atreviria a dir que superen a les del Maher (a Cintruénigo) que fins aquest dia eren les que estaven al més alt del meu rànquing.
Els "callos" amb "garbansos". ELS MILLORS de Barcelona. No tinc gaires dubtes. Amb el seu toc pujat de picant i la salsa per mullar i sucar-hi pa. Per fer palmes amb les orelles!!
I a més, un bonus track a base de "mollejas" de xai, de las que puc donar fe que també estaven de traca i mocador.
Capitol apart mereix també el pa. Servit calent, és una fogassa que anomenan "extendida" i és d'aquells pans que pots menjar sense por de cansar, ni d'avorrir.
Els segons o principals van estar força repartits, i tot i que no tenen una carta gaire extensa, el que tenen és d'una gran qualitat i tot cuinat sense gaires floritures. Jo vaig optar per compartir un xai lletó fet al forn, preparat de la forma clàssica: aigua, sal i unes branques de farigola, servit rústicament en cassola de fang. Era dels que es poden menjar amb cullera de tendre que era.
Altres plats demanats van ser costelletes de xai i txuletó de bou per part del comando carnívor, i llobarro salvatge preparat a l'espatlla i uns troncs de lluç per part dels amants de lo marítim. Segons l'opinió general, tot era de primera qualitat i molt ben cuinat.
Les postres, van ser unes "yemas de Almazán" que són un dolç típic d'aquesta comarca de la província de Sòria elaborades a base de rovell d'ou. Molt bones segons l'opinió generalitzada, però massa dolces per el meu gust.I a més, una mena de pastis de galetes que feia molt bona fila però no vaig arribar a tastar, i la típica "leche frita" que tampoc vaig voler. Tanmateix i per acabar el vi que quedava per la taula, varem demanar uns talls d'un bon manxec que tenien.
Pel que fa referència al bebercio, només recordo que era un correcte Montsant (del qual varen caure unes quantes ampolles) i el blanc ni el vaig arribar a veure fora de la funda termoprotectora.
En resum, crec que és sense cap mena de dubtes un lloc molt recomanable per degustar l'autèntica cuina castellana ben elaborada amb ingredients que es nota que son acuradament escollits per els seus propietaris. Pel que fa al preu, com no he pogut aconseguir el compte d'aquell dia, millor no opino respecte a la RQP, ja que crec que varem buidar el seu celler i amb les copes de desprès, va pujar més del que jo esperava. Hauré de tornar per poder opinar amb objectivitat d'aquest punt...
Pare Pérez del Pulgar, 1
08033 - Barcelona
Tel. 933 457 148
www.htomas.com
restaurante@htomas.com
Situat (o amagat com si fos un tresor) al barri de La Trinitat Vella, trobem aquest restaurant, a on si no és per que algú t'ho ha recomanat, dubto que entris. Complicat de trobar, però si vas una sola vegada, crec que no ho oblides. Fàcil aparcament als voltants, el que és d'agrair.
Es tracta d'un local amb una decoració rústica i senzilla amb les parets folrades de dècims de loteria i antics cartells publicitaris i a on podem veure també un reguitzell d'esquellots penjats d'una biga de fusta, a on fan un tipus de cuina castellana autèntica, de les que és necessari proveir-se d'una bona ració de pa per escurar els plats.
Servei més que atent i molt bons comercials per vendre el producte, que et van cantant de una forma molt peculiar i divertida. Com anavem a fer un tast de la seva cuina, ens varem deixar portar per les seves recomanacions, i així varem poder tastar les imprescindibles i tant comentades rostes (o "torreznos") i la fabulosa "morcilla" d'arròs. A més, els entrants van ser completats per un "picadillo" de xoriço (el millor que he tastat), una cecina (sincerament, crec que fins que no tastes una com aquesta, no pots dir que no t'agrada aquest embotit), unes "yemas" d'espàrrec (servides amb un pebrots verds del piquillo i unes anxoves amb una salsa de mostassa) i un parell de plats més, que mereixen una atenció especial i uns paràgrafs apart.
Les "pochas". Amb guatlla, amb cloïsses, o amb foie. Varem tastar aquestes dues ultimes i tinc serioses dubtes de quina em va agradar més... Crec que hauria de ser obligatori per llei tastar-les al menys un cop a la vida... Senceres i suaus, eren mantega pura al paladar que es fonia amb l'altre ingredient del plat. Fins i tot m'atreviria a dir que superen a les del Maher (a Cintruénigo) que fins aquest dia eren les que estaven al més alt del meu rànquing.
Els "callos" amb "garbansos". ELS MILLORS de Barcelona. No tinc gaires dubtes. Amb el seu toc pujat de picant i la salsa per mullar i sucar-hi pa. Per fer palmes amb les orelles!!
I a més, un bonus track a base de "mollejas" de xai, de las que puc donar fe que també estaven de traca i mocador.
Capitol apart mereix també el pa. Servit calent, és una fogassa que anomenan "extendida" i és d'aquells pans que pots menjar sense por de cansar, ni d'avorrir.
 |
| "Extendida" |
 |
| "Torreznos" i "morcilla" de Burgos |
 |
| "Picadillo" |
 |
| Cecina d'Astorga |
 |
| "Yemas" d'espàrrecs amb piquillos i anxoves |
 |
| "Pochas" amb cloïsses |
 |
| "Pochas" amb foie |
 |
| "LOS CALLOS" |
Els segons o principals van estar força repartits, i tot i que no tenen una carta gaire extensa, el que tenen és d'una gran qualitat i tot cuinat sense gaires floritures. Jo vaig optar per compartir un xai lletó fet al forn, preparat de la forma clàssica: aigua, sal i unes branques de farigola, servit rústicament en cassola de fang. Era dels que es poden menjar amb cullera de tendre que era.
Altres plats demanats van ser costelletes de xai i txuletó de bou per part del comando carnívor, i llobarro salvatge preparat a l'espatlla i uns troncs de lluç per part dels amants de lo marítim. Segons l'opinió general, tot era de primera qualitat i molt ben cuinat.
 |
| Xai lletó al forn en cassola de fang |
 |
| Part del txuletó de bou servit... |
Les postres, van ser unes "yemas de Almazán" que són un dolç típic d'aquesta comarca de la província de Sòria elaborades a base de rovell d'ou. Molt bones segons l'opinió generalitzada, però massa dolces per el meu gust.I a més, una mena de pastis de galetes que feia molt bona fila però no vaig arribar a tastar, i la típica "leche frita" que tampoc vaig voler. Tanmateix i per acabar el vi que quedava per la taula, varem demanar uns talls d'un bon manxec que tenien.
 |
| "Yemas de Almazán" |
 |
| Una "Yema de Almazán" sense embolcall |
Pel que fa referència al bebercio, només recordo que era un correcte Montsant (del qual varen caure unes quantes ampolles) i el blanc ni el vaig arribar a veure fora de la funda termoprotectora.
En resum, crec que és sense cap mena de dubtes un lloc molt recomanable per degustar l'autèntica cuina castellana ben elaborada amb ingredients que es nota que son acuradament escollits per els seus propietaris. Pel que fa al preu, com no he pogut aconseguir el compte d'aquell dia, millor no opino respecte a la RQP, ja que crec que varem buidar el seu celler i amb les copes de desprès, va pujar més del que jo esperava. Hauré de tornar per poder opinar amb objectivitat d'aquest punt...
Filets de pollastre amb soja i gingebre
Ingredients:
- Filets de pollastre.
- Ceba tendre.
- Alls tendres.
- Gingebre.
- Salsa de soja.
- Oli de sèsam.
- Cibulet.
- Shichimi Togarashi.
Per acompanyar:
- Arròs
Començarem marinant els filets de pollastre durant una mitja hora, en un bol amb la salsa de soja, l'oli de sèsam, una arrel de gingebre ratllat i un polsim de Sichimi Togarashi (es un pebre vermell japonès amb al menys una barreja de sis espècies més, entre les que podem trobar sansho en pols, llavors de sèsam, llavors de rosella, flocs d'alga nori, i pell seca de cítrics).
Mentrestant, anirem netejant, pelant i tallant en un fina juliana la resta d'ingredients: la ceba i els alls tendres, l'arrel de gingebre i el cibulet (que el tallarem amb unes estisores i el reservarem per l'últim moment).
Jo vaig fer servir aquestes verdures que eren les que tenia en aquell moment per la nevera, però qualsevol altre hauria anat bé al plat (pebrot, pastanaga, porro, ...).
En un wok força calent, saltejarem a foc viu els trossos de pollastre i quan estiguin ben marcats, afegirem les verdures que tenim tallades a juliana (gingebre, ceba i alls tendres). Quan hagin passats uns pocs minuts (ens interessa que les verdures no es facin gaire i quedin més aviat cruixents) abocarem el líquid de la marinada i el deixarem reduir una mica (el temps just d'escalfar, ja que quan més estona el reduïm, més fort ens quedarà).
Emplatarem i guarnirem per sobre amb el cibulet tallat. El podem acompanyar d'un arròs blanc per aprofitar la salsa de la marinada.
Tag :
Receptes
Arròs d'ànec amb xiitake i dashi
Aquest es el resultat del plat...
I els ingredients (les quantitats són aproximades i són les que vaig fer servir per preparar l'arròs per unes sis persones), mes o menys vindrien a ser els següents:
- Un parell de magrets d'ànec.
- Q.N. d'arròs bomba.
- Xiitakes
- Ceba
- Les verdures que ens vingui de gust i que puguem tenir a la nevera.
- Brou (de qualsevol mena) o aigua.
- Julivert
- Salsa de soia.
- Salsa Hoisin.
Començarem fent uns talls al magrets d'ànec per la banda de la pell i els marcarem per les dues cares a la cassola a foc mitjà-alt i sense afegir gens d'oli. Els retirarem, i un d'ells el reservarem tapat amb paper d'alumini per que retingui tots els sucs i s'acabi de fer per dins.
A la mateixa cassola retirarem l'excés de greix que pugui haver quedat i abocarem la ceba ben picada deixant-la a foc mitjà fins que sigui tova i agafi un color daurat.
Afegirem les verdures tallades ben primes que ens vingui de gust. En aquesta ocasió, tenia per la nevera unes pastanagues i unes mongetes verdes (sembla el yin i yang).
Un cop aquestes verdures estiguin cuites, incorporarem els xiitakes, la salsa de soia i un parell (en funció del que ens agradi...) de cullerades grans de salsa Hoisin. Remenarem i deixarem que s'integrin tots els sabors.
Mentrestant, tallarem a daus el magret d'ànec que havíem deixat sense tapar, afegirem un bon grapat de julivert ben picat i ho incorporarem tot a la cassola.
Remenarem bé i afegirem la quantitat d'arròs que estimem en funció del numero de comensals.
Deixarem que s'impregnin bé els grans d'arròs amb tota la substancia de la cassola i mullarem tot amb el corresponent líquid. Li podria anar bé un brou de pollastre, un brou fet amb carcasses del mateix ànec, un brou de verdures, o fins i tot amb aigua mineral. Aquest cop, ho vaig fer amb un caldo dashi suau i puc donar fe del bon resultat del plat.
Mentre es cou l'arròs, tallarem finament (mig centímetre aproximadament) el magret d'ànec que havíem reservat tapat amb el paper d'alumini i el salpebrarem. Aquest és l'únic moment que afegim sal, ja que tant la salsa de soia como la Hoisin són suficientment fortes com per haver de potenciar i pujar el nivell salí del plat.
Quan l'arròs estigui pràcticament fet, apagarem el foc, i el cobrirem amb l'ànec que tenim tallat i taparem la cassola deixant-la així uns cinc minuts, per una banda per que s'escalfin els talls de magret i per un altre, per acabar de fer l'arròs. I ja podem portar a taula...
I els ingredients (les quantitats són aproximades i són les que vaig fer servir per preparar l'arròs per unes sis persones), mes o menys vindrien a ser els següents:
- Un parell de magrets d'ànec.
- Q.N. d'arròs bomba.
- Xiitakes
- Ceba
- Les verdures que ens vingui de gust i que puguem tenir a la nevera.
- Brou (de qualsevol mena) o aigua.
- Julivert
- Salsa de soia.
- Salsa Hoisin.
Començarem fent uns talls al magrets d'ànec per la banda de la pell i els marcarem per les dues cares a la cassola a foc mitjà-alt i sense afegir gens d'oli. Els retirarem, i un d'ells el reservarem tapat amb paper d'alumini per que retingui tots els sucs i s'acabi de fer per dins.
A la mateixa cassola retirarem l'excés de greix que pugui haver quedat i abocarem la ceba ben picada deixant-la a foc mitjà fins que sigui tova i agafi un color daurat.
Afegirem les verdures tallades ben primes que ens vingui de gust. En aquesta ocasió, tenia per la nevera unes pastanagues i unes mongetes verdes (sembla el yin i yang).
Un cop aquestes verdures estiguin cuites, incorporarem els xiitakes, la salsa de soia i un parell (en funció del que ens agradi...) de cullerades grans de salsa Hoisin. Remenarem i deixarem que s'integrin tots els sabors.
Mentrestant, tallarem a daus el magret d'ànec que havíem deixat sense tapar, afegirem un bon grapat de julivert ben picat i ho incorporarem tot a la cassola.
Remenarem bé i afegirem la quantitat d'arròs que estimem en funció del numero de comensals.
Deixarem que s'impregnin bé els grans d'arròs amb tota la substancia de la cassola i mullarem tot amb el corresponent líquid. Li podria anar bé un brou de pollastre, un brou fet amb carcasses del mateix ànec, un brou de verdures, o fins i tot amb aigua mineral. Aquest cop, ho vaig fer amb un caldo dashi suau i puc donar fe del bon resultat del plat.
Mentre es cou l'arròs, tallarem finament (mig centímetre aproximadament) el magret d'ànec que havíem reservat tapat amb el paper d'alumini i el salpebrarem. Aquest és l'únic moment que afegim sal, ja que tant la salsa de soia como la Hoisin són suficientment fortes com per haver de potenciar i pujar el nivell salí del plat.
Quan l'arròs estigui pràcticament fet, apagarem el foc, i el cobrirem amb l'ànec que tenim tallat i taparem la cassola deixant-la així uns cinc minuts, per una banda per que s'escalfin els talls de magret i per un altre, per acabar de fer l'arròs. I ja podem portar a taula...
Nou enllaç a Facebook
A partir d'avui, l'enllaç de Facebook que figura a la dreta del blog, ja dirigeix cap a la nova pagina de Facebook de La Cuina de Mindundi (abans ho feia a la particular).
Si voleu, podeu entrar des del mateix enllaç o bé des del següent:
https://www.facebook.com/LaCuinaDeMindundi
A més si a la pagina de Facebook clickeu al botó "M'agrada" o "Me gusta" rebreu actualitzacions del blog, fotografies, enllaços i d'altres noticies relacionades amb el mon de la gastronomia.
Gràcies!
Si voleu, podeu entrar des del mateix enllaç o bé des del següent:
https://www.facebook.com/LaCuinaDeMindundi
A més si a la pagina de Facebook clickeu al botó "M'agrada" o "Me gusta" rebreu actualitzacions del blog, fotografies, enllaços i d'altres noticies relacionades amb el mon de la gastronomia.
Gràcies!
Neichel. Dels clàssics i dels millors de Barcelona.
Neichel Restaurant
Beltrán i Rózpide, nº 1-5 (antes Avda. Pedralbes)
08034 Barcelona
Tel. 93 203 84 08
Fax 93 205 63 69
neichel@relaischateaux.com
Aquest és un dels grans clàssics de Barcelona que em quedava
per anar, i com m'ho havien recomanat ja uns quants cops i diferents persones,
no podia ser que encara no l'hagués provat.
Està situat al humil barri de Pedralbes de Barcelona en un
indret espectacular amb terrassa per gaudir a les nits d'estiu. El menjador
principal amb una decoració senzilla, dona al pati deixant passar la llum
natural i donant sensació d'amplitud. El parament de taula i els complements,
són de primer ordre, tal i com cal esperar d'un lloc d'aquestes
característiques.
Vàrem fer un menú de degustació en el que, per començar,
servien uns aperitius consistents en una Royal de foie gras i garnatxa (a la
foto, servida en la bonica cocotte que és veu en primer pla), una vichyssoise
(a l'altre gotet), un tàrtar de bonítol i salmó amb anxoves (a la cullera
metàl·lica) i unes sardines amb quinoa i gelatina de vermut (a la cullera de
ceràmica).
A més, una mantega d'anxoves per anar fent temps amb el bon pa que servien...
El primer dels plats va ser una amanida de tonyina fumada i salmó marinat a l'alfàbrega, amb brots amanits amb una vinagreta de cítrics, crostons i mongetes del ganxet. Molt bo i equilibrat.
Per continuar amb un parmentier cremós de patata trufada amb bolets i vieira a la planxa. Espectacular. Si hagués de destacar un plat (que ja és complicat), diria que aquest va ser el millor de la vetllada.
El plat de peix va consistir en un lluç i corball en suc de bullabessa amb macarrons de sípia (increïbles aquests...). Molt bo i servit en un plat que em va recordar els de la vaixella de quan em vaig casar...
I per acabar amb el menú i abans de passar a les postres, una galta de vedella i trinxat de la Cerdanya amb compota de ceba al cassis, mussolina de moniato/api i verduretes de temporada. També increïble el sabor i divertit el joc de textures de la melositat de la galta amb el contrast del cruixent de les verdures.
Brutal la degustació de postres. En qualitat i quantitat. La veritat és que ja no recordo que era cadascun d'ells... però dono fe de que estaven tots molt bons. Acompanyats per un xupito de garnatxa de Capmany servit en una preciosa copa.
A més, amb els cafès i per si encara ens havia quedat algun forat, varen portar unes petit fours consistents en teules variades, xocolates i carquinyolis, a més d'unes olives dolces.
Els vins que varem prendre durant l'àpat van ser un blanc de la D.O. Costers del Segre i un negre de la D.O. Montsant (no recordo els noms...).
En resum: va ser una vetllada meravellosa amb una cuina d'una qualitat impecable i en un indret de luxe. Bon servei (tot i que seria un detall que sabessin parlar la meva llengua a més d'entendre-la). Crec que és un dels millors de Barcelona i per recomanar sense cap mena de dubtes.
Tag :
Restaurant,
Restaurant *
